DIA DE REG
A la font del Sió
Han acomiadat la dona (blanca) que va denunciar per amenaces un home (negre) que observava ocells al Central Park de Nova York. Potser recordaran el cas, de finals de maig, perquè se’n van fer ressò els noticiaris d’arreu del món, per la coincidència amb diversos esclats del conflicte racial latent en aquell país. Els fets: la senyora passejava el gos, l’ornitòleg li va recriminar que anés sense corretja –el gos–, com obliguen les normes del recinte, ja que espantava les aus, i a ella no se li va ocórrer res més que trucar a la policia per avisar que un individu de raça negra l’estava agredint. Mentrestant, la víctima de la reacció desmesurada d’aquella histèrica anava gravant l’escena amb el mòbil. Les imatges es van difondre urbi et orbi, la causant del despropòsit va quedar en evidència i l’empresa on treballava l’ha fet fora, per mentidera i xenòfoba.
De poc li haurà valgut a la dama del gosset, per designar-la irònicament com la bella i dolça protagonista del més cèlebre conte de Txékhov –almenys de dolça, no gaire, la novaiorquesa–, al·legar l’estat de psicosi col·lectiva en què es trobava immersa una part de la societat nord-americana en aquelles dates, arran dels violents disturbis racials, de la mateixa manera que a mi no em serveix d’excusa el clima actual de nerviosisme a casa nostra per culpa de la pandèmia, a l’hora de valorar el desagradable incident –en certa forma similar al referit– en què em vaig veure involucrat setmanes enrere, a la font del Sió, sota el poblet segarrenc de Gàver.
Estàvem gaudint de la pau de l’indret, prenent fotos del brollador i tot l’idíl·lic entorn, quan va arribar un cotxe i en va baixar una quarantina poc agraciada que el primer que va fer va ser aviar un enorme espècimen caní d’aspecte ferotge. Al demanar-li, si us plau, que li posés la corretja, ens va engegar a dida, per dir-ho fi. La discussió subsegüent, amb paraules cada vegada més pujades de to, va ser closa per la intrusa adreçant-me un improperi inapel·lable, definitiu, d’aquells que fan mal i et deixen tocat per bastant temps (de fet, encara el remugo, com poden constatar). Em va dir “viejo”. Sí, a falta de qualsevol altre possible argument, injúria o retret, la vellesa com a insult, cosa que resulta incomprensible tenint en compte que qui el profereix assolirà inevitablement amb molta sort la condició vilipendiada.