Trompetes d’or

A fora hi ha la llum i el cant del mar”, ens recorda Joan Margarit en un poema, Garota, de 1993, inclòs a l’antologia que li acaba de publicar Proa, Sense el dolor no hauríem estimat. Sí, la llum i el mar al defora, mentre aquí dins del pis o a l’oficina –de casa a la feina, de la feina a casa, la trista rutina d’un agost sense vacances per la pandèmia– tot és obscuritat, admeto que més íntima que externa, perquè a camp obert la claror solar abassega, i els únics mars que solco són de fruiters, successives onades de rengs de pomeres o presseguers, als termes d’una plana infinita que em toca recórrer, atordit per la calor inclement: si ho arribo a saber...

Ni platja, doncs, ni viatge, aquest estiu víric, penós (i encara, a sobre, pensant que tothom pogués plorar amb els meus ulls). Bé, si de cas prosseguint el viatge biogràfic devers la fosca, accelerat els darrers mesos d’angoixa i estrès, una foscor sinònima de vellesa per al mateix autor en una altra peça del volum esmentat, Remolcadors en la boira. Un viatge personal de més bon fer, partint de la premissa que “la música consola”, havent escollit abans una grata companyia. En el supòsit del poeta de Sanaüja, “dues armes d’or, dues trompetes”, la blanca de Chet Baker i la negra de Clifford Brown, calenta “com un foc al carrer en una nevada”.

De Chet Baker, l’àngel caigut (al final literalment, per la finestra d’un hotelet llardós d’Amsterdam) del jazz més cool de la Costa Oest, en sóc un devot d’ençà que, quaranta anys enrere, vaig comprar The touch of your lips, el primer disc del mig centenar llarg que n’he anat reunint. A Clifford Brown el descobriria bastant més tard, gràcies a una preciosa balada de Lee Morgan, I remember Clifford, que evoca aquell trompetista mort en accident de trànsit a la tendra edat de 26. Mentre redacto això sona un dels seus treballs més lírics, enregistrat en 1953, Clifford Brown with strings. Amb fons d’instruments de corda. A la commovedora versió de l’Embraceable you escrit per George i Ira Gershwin, li va posar veu al cap d’un temps Sarah Vaughan, en un àlbum d’homenatge, Sarah Vaughan featuring Clifford Brown. La lletra remet a uns altres versos margaritians sobre la recança pels trens de la vida que passen de llarg... També els professionals: “Potser l’últim encert és –abraçat a tu– / deixar que els trens se’n vagin en la nit”.