Dos rius confluents

Mentre anem rebaixant la taxa de rebrots, sotmetent la corba de contagis i reduint l’índex de reproducció, a fi d’estar preparats per surfejar una previsible segona onada vírica a la tardor, fem memòria d’amics, parents i coneguts que han deixat la pell durant la primera. O d’aquells que s’han salvat pels pèls i encara se’n recuperen. Pregunto pel Sisco Fabregat de Bellvís i em diuen que ja és a casa, després d’una llarga convalescència en un hospital crec que de Manresa, on el devia agafar el toro, vull dir el virus. Suposo que el també amic Sebas Barranco deu estar més refet que quan li vaig trucar, acabat de sortir de l’Arnau, superades ja les seqüeles d’un coma induït i un mes a l’UCI. Entre les persones que apreciava i no ho hauran pogut explicar, penso ara en Josep Vendrell, lo Mànigues de renom, que havia sigut alcalde de Camarasa del 1999 al 2011. Havíem coincidit mentre jo treballava a turisme –quins temps!– i planejàvem un parell de projectes que, al plegar nosaltres, s’han portat a terme només en part. L’un era la construcció d’un Centre de la Mel al lloc on al final es va aixecar l’actual Espai Orígens, sens dubte interessant però menys del que proposàvem. L’altre, la musealització de la central hidroelèctrica del municipi, per tal d’obrir-la als visitants, que avui dia passa tan sols de forma esporàdica o amb motiu d’alguna exposició, com la del centenari de la vaga de la Canadenca. Justament, en el decurs del popular ranxo dels vaguistes al poliesportiu camarasí, el desembre passat, va ser el darrer cop que ens vam veure i abraçar. Em queia força bé. Un bon jan. Amable, murri, irònic. Quan va morir, als 78, en ple confinament del març, al poble van repicar les campanes, els veïns van aplaudir des dels balcons i l’alcaldessa d’ara, que es diu Elisabet i també és molt maca –físicament bastant més que ell, la veritat–, va disposar que, al no poder-se celebrar el funeral, els diners de la corona de flors que en circumstàncies normals hauria comprat el consistori fossin lliurats a l’escola Dos Rius, amb què el difunt mantenia un vincle estret. Dos rius, és clar, el Segre i la Noguera Pallaresa, que s’ajunten una mica més avall de la presa i la central. Les seves aigües, sovint de colors diferents, discorren una estona sense barrejar-se. Dos cursos fluvials paral·lels que acaben confluint, com la vida i la mort.