SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Reportatge a El Periódico, el passat 6 d’agost, sobre l’absència de turistes aquest estiu víric a París. Ni cues per pujar a la torre Eiffel, ni per embarcar-se en un bateau-mouche, ni per entrar al Louvre, on m’imagino una solitària Mona Lisa amb el somriure enigmàtic convertit en ganya de decepció... o tapat per una mascareta sobreafegida per un emulador d’un Daniele da Volterra que, per ordres del purità Pau IV, va pintar castos drapets (és curiós: en castellà taparrabos i en català normatiu tapaculs, que no seria ben bé el mateix, igual que de la Mare de Déu ells en diuen

Virgen

, revelant dues concepcions diferents del món) sobre els genitals de les figures del Judici Final, a la Capella Sixtina, motiu pel qual aquell artista passaria a la posteritat amb el renom d’il Braghettone.

Però tornem de Roma a la capital francesa. L’esmentat article a tota plana portava per títol “Ningú sota el cel de París”, referència inequívoca a la cèlebre cançó Sous le ciel de Paris, escrita el 1951 per Jean Dréjac (lletra) i Hubert Giraud (música) per a la pel·lícula homònima, i que amb el temps cantarien Édith Piaf, Juliette Gréco, Yves Montand o, recentment, la jove Zaz. “Sous le ciel de Paris s’envole une chanson, hum, hum...”

Si París bé val una missa, com admetia Enric de Navarra, pretendent hugonot del regne de França que es va fer catòlic per accedir al tron, a finals del XVI, prou que valdria també una setmaneta de vacances, en el cas que ens les poguéssim prendre. Per ara i tant, però, un servidor es conforma amb el gust subtil de mantega d’allò que al forn Granier de davant de l’auditori anomenen “croissant París” (oferta de tres per 1,5 euros). Mentre se’m desfulla entre els dits i a la boca, entaulat amb un cafè au lait al mig del carrer Magdalena, a l’ombra d’un magnolier, el romanès errant que toca l’acordió assegut en una caixa allà a la vora emprèn de sobte la tonada –no ho dirien mai– de Sous le ciel de Paris. Sí, increïble: “Sous le ciel de Paris marchent les amoureux, hum, hum...” I aleshores miro amunt per si en comptes de la Seu Vella veig el Sacré Coeur de Montmartre, camino cap als castanyers d’enfront de l’estació creient que arribaré a la place des Vosges, i baixo encara fins a riu, convençut que al lloc del Segre m’hi he de trobar el Sena feliç: “Sous le ciel de Paris coule un fleuve joyeux, hum, hum...”

tracking