Estiu robat

Finalment he pogut abraçar la meva filla gran. Finalment he pogut anar a la platja. La Júlia, que fa el MIR al Clínic, no la veia des del febrer. Vull dir veure en persona, no a través d’una pantalla. Primer pel confinament, després per compromisos professionals d’ella o meus, més tard per les restriccions de mobilitat al Segrià, encara més endavant per desacords en les dates de vacances i altres contratemps que s’han anat succeint. El cas és que no havíem pogut coincidir, ni aquí, ni a Barcelona, ni tampoc a Cambrils, com en estius anteriors. De principis d’abril a mitjan juny, la doctora Júlia Vidal va estar prestant serveis a l’UCI de l’hospital barceloní, ocupada aleshores quasi al complet per malalts de Covid, durant jornades de dotze hores que la devien extenuar; per més que cada cop que parlàvem per telèfon sempre deia que ho portava de primera, ateses les circumstàncies, suposo que perquè no em preocupés. Debades: em sentia quasi tan preocupat com orgullós. De tant en tant, m’enviava fotos en què apareixia somrient, enfundada en un equip protector que feia pensar en l’uniforme d’un astronauta. Però les imatges no aconseguien tranquil·litzar-me, al contrari. A l’estrès propi experimentat en aquell període convuls, que no em permetia dormir gaire, per causa d’una nova dedicació relacionada amb les conseqüències socials i laborals de l’epidèmia, s’afegia el neguit pel risc contret per la meva primogènita. Tot indicava que se’n sortia prou bé, indemne als bacteris que l’assetjaven, però quan el perill semblava remetre va acabar contagiant-se. La tarda de la revetlla de Sant Joan, que tenia previst de venir a passar a Lleida, quan era ja a l’estació per pujar al tren, li va arribar l’avís al mòbil que el test a què s’havia sotmès tres dies abans donava positiu. Va haver de tornar al pis a seguir la quarantena, per sort sense símptomes, i al cap de dues setmanes ja era de nou a la feina.

Un ensurt, només, però que ens va privar de la seva presència. Fins ara. Igual que enguany m’he vist privat de la presència del mar, més o menys per les mateixes raons. Aquell mar de tots els estius en què no m’he pogut submergir fins que tot just l’estiu agonitzava. Un estiu insòlit, raríssim, perdut, o almenys desaprofitat, com si ens l’haguessin pres, que s’haurà esvaït sense adonar-nos-en, i que deixa una agra sensació de nit en blanc.