Temps de tardor

Sempre és bonic, el temps passat, fa una cançó de Brassens que interpretava sovint Juliette Gréco, la dama negra de la chanson –amb permís de Barbara, que també solia sortir a l’escenari amb vestits d’aquest color–, la bella musa existencialista de la rive gauche parisenca, per bé que nascuda a Montpeller, que ens deixava el passat 23 de setembre, tercer dia de la tardor oficial, als 93 anys. Bé, sempre potser no. Penso ara en la primavera i l’estiu d’enguany, que per culpa del virus de bonic no n’han tingut gaire, s’entén que en general: alguns moments en podríem salvar. Per cert, la qui va ser amant de Miles Davis, Michel Piccoli (amb qui va estar casada una dècada) i segons alguns d’Albert Camus –un bon currículum sentimental, era una dona atractiva, que desprenia sensualitat, també amb el micròfon a la mà– tenia igualment al seu repertori Les feuilles mortes, aquell nostàlgic himne autumnal amb lletra de Prévert. Per la seva banda, Georges Moustaki ens feia reflexionar amb una frase d’Il est trop tard que sentencia: “Passe, passe le temps, il n’y en a plus pour très longtemps.” Cadascú afronta com sap o com pot la certesa que el temps se li acaba. L’autor de Le métèque exposava tot seguit la seva recepta personal: “Pourtant je vis toujours, pourtant je fais l’amour...” Viure amb intensitat, rebolcar-nos tant com ens deixin o el propi cos i les circumstàncies permetin. Ep, si ve de gust, que tampoc no és cap obligació: avui dia, moltes parelles prefereixen veure sèries.

En fi, no és que la vida sigui curta, és que el temps passa ràpid, va escriure el també francès Henri Jeanson. Bé, tot és relatiu, depèn de la percepció de cadascú, i en especial de l’edat respectiva. Un proverbi en la mateixa llengua ho confirma: els joves volen que el temps passi de pressa, els vells a poc a poc. Com que un servidor de vostès es decanta ja més cap a aquesta segona condició, si no potser encara d’esperit, segur que cronològicament, trobo que les setmanes s’escolen a una velocitat esgarrifosa. El calendari avança impertorbable, indiferent a pandèmies i altres entrebancs. Al contrari d’anys anteriors, en aquest principi d’octubre la meteorologia –fred sobtat, pluja, nevades abans d’hora– contribueix a la sensació d’estar-nos precipitant cap a un hivern llarg i fosc, de fulles mortes que el vent s’emporta “dans la nuit froide de l’oubli”.