DIA DE REG
L'ecologista rampant
La foto d’un tigre siberià abraçat a un arbre, a l’estil de l’os i l’arboç de l’escut de Madrid (faria bé el plantígrad de posar-se mascareta, amb les xifres reals de contagis en aquella ciutat, bastant superiors a les oficials) ha sigut elegida la millor imatge de vida salvatge, disculpin la rima, del 2020. Onze mesos de seguiments han permès al rus Sergei Gorxkov capturar l’espectacular instantània d’un tigre d’Amur –ai, l’Amur–, que s’arrapava com en un ball agarrat al tronc d’un avet de Manxúria, tal com recollia La Vanguardia dimecres de la setmana passada.
El mateix dia (casualitats de la vida... salvatge), SEGRE publicava una fotografia no menys impactant: el conegut ecologista Vázquez enfilat a la copa d’una mèlia, en un racó de la lleidatana plaça de Sant Joan, a fi d’impedir que operaris de la Paeria la talessin. Es veu que el gros espècimen botànic –vull dir l’arbre, és clar– es decanta cap a un cantó i amenaça una terrassa coberta de la cafeteria que respon al nom tan nostrat de Lo Marraco, que no és un tigre sinó un drac (només els falta als locals d’hostaleria aquests contratemps, com si amb l’obligació de tancar per la pandèmia desbocada no en tinguessin prou), circumstància que havia portat els serveis municipals a la dràstica –i dolorosa, entenc– decisió de xerracar-lo per la soca. Una pena, perquè es tracta d’un exemplar notable i la representació del regne vegetal en aquell inhòspit ermàs urbà quedaria sense ell reduïda a la mínima expressió. De manera que el portaveu vitalici d’IPCENA va tractar d’evitar-ho, tot i el risc que la seva corpulència forcés encara més la inclinació, emulant el boig aquell de la pel·lícula Amarcord de Fellini que volia una dona o el protagonista de la novel·la El baró rampant, d’Italo Calvino, que es va instal·lar de jove sobre les rames i ja no en descendiria mai.
L’ecologista emparrat va acabar baixant, després que un regidor li garantís que s’ho repensarien, i fins a cert punt és una llàstima, perquè la repercussió mediàtica obtinguda fa intuir que la seva presència permanent allà dalt l’hauria pogut convertir en un atractiu turístic o en tot un símbol, com aquells dos guerrers del tors nu enfilats en una peanya a la sortida de la mateixa plaça, que no es diuen Jack i Jones, com algun foraster podria deduir d’un rètol comercial de la vora, sinó Indíbil i Mandoni.