L'Illa de la calma

Salvador Illa sembla un home tranquil. Tan tranquil que podria passar per insular, concretament de Mallorca. Se’l veu de tarannà conciliador, fins al punt que dies enrere s’atrevia a lloar les mesures anti-Covid adoptades per la Generalitat –oh, anatema–, enfront de la màniga ampla a la comunitat de Madrid. Fa l’efecte que l’actual ministre de Sanitat no s’altera, ni tan sols davant les invectives furibundes d’una oposició agressiva i bel·ligerant, i si al capdavall no pot evitar d’alterar-se ho dissimula prou bé, per més motius que tingui per posar-se frenètic, entre les dades disparades dels contagis i l’actitud irresponsable de la presidenta madrilenya, que equiparava fa poc l’estirada d’orelles que li feia el govern central al tristament famós article 155. Ja ens hauria agradat als catalans que l’aplicació d’aquell precepte –un estat d’excepció més o menys encobert, i menys que més democràtic, amb tota la seqüela repressiva– s’hagués limitat a les sobradament justificades restriccions que, després de nombroses advertències, s’han acabat imposant a la capital del regne i rodalia. No crec pas que, per aquesta causa, entrin gaires dirigents a la presó o hagin de marxar a l’exili, com aquí. És clar que en un cas estem parlant, per negligència, excés de confiança o ganes de portar la contrària, d’haver deixat morir algunes persones i posar-ne en perill moltes més, i en un altre d’haver deixat votar. Ni punt de comparació quant a gravetat, segons els jutges i bona part de l’opinió publicada.

Jo no sé si el senyor ministre ha fet bé o no la seva feina. Suposo que haurà fet el que ha pogut, com tots aquells que s’han trobat ocupant algun càrrec en unes circumstàncies tan greus i desconegudes, sense precedents, amb una sabata i una espardenya, almenys els primers mesos. Però segur que no es mereix l’atac sistemàtic i virulent dels contrincants polítics, a qui demanar comprensió i un marge de confiança seria perdre el temps. Si l’han arribat a acusar de ser català i, en conseqüència, practicar la “madrileñofobia”... Pobre Salvador, i pobres correligionaris, víctimes del drama d’aquesta Espanya intolerant i homogeneïtzadora, que es resisteix a admetre la pluralitat interna. Per més que s’esforcin a ser bons súbdits, la seva lleialtat i el seu patriotisme sempre estaran sota sospita. Em fan una mica de pena. Només una mica.