Una altra vista, encara

Joe Biden és el presidenciable amb més vots de la història dels EUA. També el que assolirà el càrrec a una edat més avançada, als 78. Circumstància no gaire sorprenent a la Casa Blanca (Trump va pels 74), però a hores d’ara inimaginable a casa nostra, per exemple a la Casa dels Canonges, on als polítics seixantins ja se’ls considera “amortitzats”, aquella expressió tan cruel quan és aplicada a una persona i no a una màquina o qualsevol altre bé perible que hagi comportat una inversió.

Amb els mateixos anys que ara té Biden quan va escriure Una altra vida, encara, publicat fa poc en català, l’autor grec nacionalitzat suec Theodor Kallifatides inclou al llibre una reflexió que començo a estar prou a punt per comprendre i compartir, a mesura que de forma inexorable m’endinso –per no dir m’enfonso, tampoc no em vull posar més dramàtic del compte– en l’etapa existencial que per ser amable amb mi mateix i amb els meus coetanis designaré com a maduresa. “De vegades em fa la impressió”, explica Kallifatides, “que la vellesa té sobretot un sentit: tenir l’ocasió de penedir-nos del que vam fer o no vam fer durant la joventut”. És a dir: remordiments o recances. Com triar entre el foc i les brases. Quin panorama més galdós...

Penso en tot això, i en qüestions tant o més greus i profundes, mentre soc a casa sol, el tercer d’aquests caps de setmana llargs, interminables –i encara en falta uns quants–, del confinament perimetral que ens priva de poder sortir del municipi, dedicat a un exercici tan plaent com treure roba d’un cantó i passar-la a un altre, per omplir tot seguit l’espai buit amb peces procedents del segon lloc. El ritual canvi d’armaris de cada maig i cada novembre (perquè fer-se vell, benvolgut Kallifatides, significa també tornar-se fredolic), enguany més depriment que mai per culpa de les circumstàncies: virus i boira, un còctel amarg.

Amb l’agreujant que aquesta tardor de divendres, dissabtes i diumenges sedentaris i domèstics no hauré tingut ni el consol d’escapar-me algun dia a la muntanya a gaudir de l’espectacle dels boscos acolorits i m’he de conformar a entreveure des de la finestra de l’oficina, al parc dels Camps Elisis de l’altre cantó de riu boirós, l’ocre rovellat del fullam de plàtans i roures, l’or esvaït d’oms i bedolls, la sang de pruneres i xops, el cadmi fulgent dels ginkgos antediluvians...