Vides o vots?

Em va agradar Pere Aragonès, ara que tenim al capdavant de la Generalitat algú que toca de peus a terra i no un adepte al realisme màgic i la gesticulació estèril, quan dimecres va dir al Parlament “no som aquí per guanyar vots sinó per salvar vides”. Llàstima que no tothom pensi igual, ni a l’oposició ni –bufa!– dins del mateix govern, on els darrers dies hem presenciat un fenomen singular que podríem designar amb l’oxímoron oposició governamental: contra els que manen, fent veure que no manes, sense deixar de manar, per si després de les eleccions pots seguir manant, com qui alhora repica i va a la processó.

N’hi ha molts que, de forma justificada i comprensible, s’exclamen amargament pel perjudici enorme que les limitacions imposades arran de la pandèmia provoquen als seus negocis o activitats professionals, sense compensacions econòmiques, ni per part de les autonomies –que no disposen de recursos, sobretot la nostra, asfixiada per l’espoli fiscal–, ni de l’Estat –que de moment xiula–. Però els governants no poden fixar-se només en la situació o les queixes de cada sector, sinó que han de procurar mantenir una visió de conjunt... i la calma, per més fortes que siguin les pressions i malgrat el possible desgast electoral, atenent abans de res als paràmetres sanitaris. En cas contrari, ens podríem trobar aviat com a Itàlia, sense llits als hospitals i havent d’assistir els pacients als seus propis cotxes, mentre esperen ingressar a l’UCI.

Que a França i bona part d’Europa estigui tot tancat confirma el fet que les decisions de les nostres autoritats no responen a cap caprici o arbitrarietat. Però, i Madrid?, es pregunten alguns. Bé, a Madrid ningú no sap realment com estan i ja veurem què passa, a desgrat dels elogis del doctor Mitjà (ai, aquest ressentiment).

Planyo tots aquells que des de les diverses administracions han d’afrontar aquesta crisi. Facin el que facin, no faran res bé, sempre hi haurà disconformes i agreujats. Si fas, perquè fas, si no fas, perquè no fas. No l’encertes de cap manera, ni esperis l’aprovació de la gent, nerviosa i sovint desesperada. Ni dels opinadors, és clar: els mateixos que critiquen les restriccions, alçarien la veu indignats per no haver-les adoptat si es produís una tercera onada. Ni s’equivoquen mai, ni se’ls demana explicacions, ni senten la necessitat de rectificar. Quina sort!