Invasió subtil

A part del pertinaç SARS-CoV-2, darrerament ens ataca amb força un altre virus agressiu: el virus de la desinformació, pare o germà del de la confusió, que em temo que costarà encara més d’erradicar que el bacterial, i no estic pensant tan sols en fenòmens sociopolítics com el trumpisme que s’ha estès arreu com una nova plaga de conseqüències imprevisibles, sinó en maneres espúries i cada cop més freqüents de desvirtuar la democràcia, produïdes bastant a prop d’aquí. N’hem tingut una mostra no fa gaire, amb l’operació policial designada amb el nom d’un riu pròxim a Sant Petersburg on les tropes espanyoles van cantar victòria per penúltima vegada (l’última va ser la gesta de l’illa de Perejil, no pas ja en època de Franco sinó d’Aznar, la història d’Espanya és la que és i els seus protagonistes són els que són), donant un cop de mà al Tercer Reich en el llarg setge de la ciutat bàltica, anomenada aleshores Leningrad.

Aquella espècie de matrioixka informativa, de què no han parat de sorgir notícies igual que surten nines petites de fusta de dins d’una nina més grossa, arran de les escoltes telefòniques ordenades pel jutge malgrat l’oposició de la fiscalia, pren com a base un suposat interès dels russos per apoderar-se de Catalunya, aprofitant els tradicionals lligams d’amistat entre els dos pobles. D’amistat, curiositat mútua i simpatia, per bé que a distància. Com no ens ha de caure bé, sobretot als lleidatans, una gent que dels sacerdots en diuen popes?

Per començar, compartim patró: sant Jordi (Iuri en la llengua de Gorki). I ara que m’hi fixo més, aquestes setmanes he pogut comprovar que la presència eslava entre nosaltres s’ha anat fent més evident, tant de dia com de nit, si bé de nit sense assolir encara la insòlita proliferació d’anys enrere de Kàties, Tatianes, Irines, Svetlanes, Nataixes i companyia. Experiències personals que em confirmen la sospita: tot i que pel català que parla pugui semblar d’Aspa o Alfés, la cambrera que em serveix el cafè de mig matí és nascuda a l’antiga vila imperial de Vladímir, vora Moscou, i cada cop que passejo pel carrer Major sento, a l’altura de la Costa del Jan, un jove violinista ambulant que toca alguna melodia de Mussorgski o Borodin o Rimski-Kórsakov... Simples casualitats o bé indicis d’una invasió subtil que de moment passa desapercebuda als sagaços serveis secrets espanyols?