Màgia Borràs

El virus del populisme no s’erradicarà amb la derrota electoral de Trump, perquè a hores d’ara ja ha contagiat mig món, incloent els confins més extrems, i per tant més vulnerables a un patogen polític molt difícil de prevenir i aïllar, d’algunes ideologies per altra banda ben legítimes, d’arrel inequívocament democràtica. Fins i tot podem detectar rastres de trumpisme (si més no en certes posicions maximalistes i les formes abruptes de defensar-les, sobretot en mítings o a la selva de les xarxes socials, on impera la llei de qui la diu més grossa) a l’independentisme català del morro fort, aquell que se’n proclama “nítidament”, com la senyora Borràs, oblidant que pretendre passar per més independentista que ningú no equival a ser un independentista útil i eficaç, ans al contrari.

Per exemple, un lema com “El poble mana, el govern obeeix” desprèn un tuf populista que fa caure de cul. Quin poble, per començar? El poble català, suposo. Però si els que anhelem una Catalunya lliure només som la meitat dels votants... Apel·lar cada cinc minuts a l’ideal de la independència no ens hi acosta més, si mentrestant no fem res amb el cap fred per assolir-la, igual que omplir-se la boca d’invocacions a la unitat dels independentistes tampoc no ajuda gens, si alhora no pares de fomentar escissions internes i desqualificar els companys de viatge, acusant-los de tous o cagadubtes, quan ells porten tota la vida lluitant per aquest objectiu i tu només quatre dies, enardit per la fe cega dels conversos o dels nouvinguts a la causa, però creient-te ja amb el dret a repartir carnets de puresa: els mateixos inquisidors que es van passar dècades distingint entre catalans com cal i dolents, segons votessis o no Pujol, ara ho fan entre independentistes de debò i aquells que en el fons no mereixen altra consideració que la de botiflers. Això mateix: pocs, però bons. Anem bé, per anar a Ítaca!

El populisme es caracteritza per dir allò que la gent vol sentir i proposar solucions senzilles a problemes complexos. En el nostre cas, aconseguir un estat propi per la via d’una confrontació a camp obert en què l’experiència recent ens demostra que tenim totes les de perdre. Per què insistir, doncs, a plantejar combats a tot o res que sabem perdedors i acostumen a acabar en res? Com creu la vehement presidenciable que així ens en podrem sortir? Per art de màgia?