El carrer més llarg

Ja he perdut el compte dels caps de setmana que porto reclòs a Lleida, arran del confinament municipal per la penúltima onada vírica –tot fa pensar que n’hi haurà una tercera, com a mínim–, un sedentarisme forçat que tracto de pal·liar sortint a estirar les cames una estona, sobretot en el supòsit poc habitual per aquests boirosos verals que llueixi un sol alegre i reconfortant. Uns passeigs que aprofito per no pensar en res i recórrer carrers que no acostumo a trepitjar, com una aventura a la descoberta d’indrets desconeguts. Per exemple, l’anomenada Ciutat Jardí, on em sorprèn la proliferació de nous habitatges unifamiliars, molts dels quals de línies atrevides i aspecte de cars, en vials tot just urbanitzats.

Una eclosió residencial que aquí a Lleida té un precedent –molt menor, és clar– en els xalets modernistes (encara en queda algun) que la burgesia local va construir a principis del XX en les airejades elevacions de la Bordeta, com un nostrat Beverly Hills o Brooklyn Heights de l’època –la bella època–, per posar-nos americans.

El barri edificat al seu entorn deu el nom a un alberg que devia regentar una filla il·legítima, conegut popularment com a hostal de la Bordeta. Fins aleshores, la denominació d’aquell petit nucli rural a l’altre cantó de riu era Vilanova de Fontanet o Vilanova de l’Horta, o simplement Vilanoveta. Vull dir que si hi ha un nom de carrer justificat és el d’Hostal de la Bordeta. Per això quasi que se’m cobreix el cor al veure la fotografia al diari d’uns activistes que en substituïen la placa per la d’un carrer de la ciutat educadora i amb respecte i estima a la història i tradicions. Renoi, no s’hi van posar per poc. Qualsevol ho escriu en un sobre de correus. Un altre despropòsit provocat per l’actual empatx de correcció política, vaig témer en un primer moment, que sovint adopta expressions grotesques. I a sobre, contradient el propi enunciat amb una mesura gens respectuosa amb història i tradició. Però no, em precipitava, gat escaldat... Resulta que el canvi era només simbòlic i momentani, per un sol dia, i no afectaria els pobres carters, un col·lectiu que amb tantes modificacions del nomenclàtor deu anar de corcoll, fins al punt de potser haver preferit treballar en una població amb les vies públiques batejades amb simples números o lletres, com Nova York o la nova Mequinensa.