La vida en rosa

Dilluns s’acabava oficialment la tardor, tot i que des del punt de vista meteorològic ja portàvem uns quants dies tastant el fred hivernal. Sense exagerar, és clar, sobretot comparat amb abans, perquè segons diuen hem tingut a Catalunya, potser no tant aquí a l’emboirat ponent, un novembre dels més càlids que es recorden, suposo que per allò del canvi climàtic: mais où sont les neiges d’antan?

Ara bé, per coloració viva, alegre i llampant, la del plomatge rosat dels flamencs del delta de l’Ebre, que fa poc llegia que aquesta temporada, coincidint casualment amb la pandèmia, també anímica, que ens afecta als humans, han assolit un màxim històric d’aparellaments i de l’índex reproductiu consegüent, amb una mitjana insòlita per a l’espècie en qüestió, Phoenicopterus roseus, de gairebé una cria per diguem-ne família nuclear, això que ara els epidemiòlegs denominen bombolla. De manera que aquelles aus distingides, de coll esvelt com l’Audrey Hepburn i amb una de les seves llargues potes sovint a l’aire, en un sentit anatòmic però també pel que sembla moral, en tant que sinònim de promiscuïtat, ens estan donant una lliçó de vida respecte als beneficis d’un possible rebrot amorós tardoral, com el tan ben consignat en alguns poemes de Pa de forment, el magnífic darrer llibre de versos del mestre Vallverdú, que complerts els 97 s’hi proclama “estranyament feliç” de viure al dia una passió madura, copsant “la bellesa des de la vellesa”. Bones festes... i paracompteu.