Entre reixos i entre reixes

Nit de Nadal, sol a casa, reclòs en la particular bombolla domèstica (quin inici més trist per a un article en unes dates en teoria alegres i gregàries, no voldria contribuir a agreujar el clima depressiu general al moment d’acomiadar un desembre enguany menys congelat que contagiat), espero l’arribada del Pare Noel, no tant per la il·lusió dels possibles regals com per poder tenir algú amb qui xerrar una mica. Ara bé, sense mascareta no el deixaré pas entrar al pis, el màgic homenàs de la barba blanca, anava rumiant, perquè tal com està la famosa R no et pots refiar de ningú. Al final, quan va venir ja devia ser tard o almenys jo feia estona que dormia, víctima d’una espècie de toc de queda somnolent que els darrers temps em porta al jaç a l’hora de les gallines, sense gaires al·licients per mantenir-me despert. De manera que si pretenc entaular conversa amb algun visitant, hauré de provar sort amb els Reixos, que també hi crec o més ben dit hi torno a creure i a qui aquest cop he demanat per carta una vacuna, tant se val l’etiqueta, que s’ho parlin entre ells, si Pfizer o l’AstraZeneca d’Oxford o la catalana Reig Jofre per allò de consumir productes de proximitat o Moderna o Antiga o encara que sigui de marca blanca –vacunes Alteza o Hacendado–, tret de la russa Sputnik, veient com les gasta Putin.

El regal que vaig trobar l’endemà al matí, sota l’arbre pobrament guarnit amb boles, llumetes i garlandes –decoració minimalista, a joc amb el meu entusiasme per celebrar enguany aquestes festes– sí que em va animar bastant, perquè era el nou disc d’Emília Rovira, Amor i ràbia, parit –vull dir enregistrat– aquí a la Bordeta, a l’estudi de Bossa Records, però concebut en latituds si no àrtiques, de què procedeix Santa Claus, sí que escandinaves, a Oslo, on viu i treballa aquesta jove cantant, pianista, compositora i poeta, alternant-ho amb el domicili familiar d’Alpicat.

Amb veu delicada, cristal·lina i melodiosa, sobre uns arranjaments musicals força inspirats, interpreta deu cançons, sis amb lletra pròpia i quatre posant en solfa poemes del seu pare, Pere Rovira, entre els quals una corprenedora Nadala, en què compara la situació dels presos polítics amb la del jutge implacable que “va a la missa del gall amb els seus fills,/ sentint-se recte, lliure de perills;/ convençut que el bon Déu té preferències”.