Un partit de campions

Aquest infaust 2020 que tant ha costat de deixar enrere, ens hem estat queixant amargament (i resignant-nos a contracor: no hi havia altre remei) de les limitacions a la mobilitat imposades per les autoritats: confinament domiciliari de primavera, perimetral a l’estiu, dins de cada municipi a la tardor... Però per confinament de debò, etern, cruel, tràgic, inhumà, el sofert pel granadellenc Fidel Olivé Aran, de ca l’Aulivera, que es va passar quatre anys tancat a Mauthausen, entre abril del 1941 i maig del 1945.

En sabia la història pel seu nebot, l’amic Josep-Lluís Olivé, i fa poc l’he redescoberta, amb detalls que desconeixia, en un exhaustiu reportatge de Josep Rubió a la revista SomGarrigues. El jove Fidel, militant d’ERC que havia anat voluntari a lluitar al front d’Aragó, es veu obligat a exiliar-se, el febrer del 1939. Té 19 anys. Al cap d’un mes, el seu pare, afiliat al mateix partit, ingressava a la presó de Lleida. Condemnat a 12 anys en un consell de guerra sumaríssim, l’home moriria el setembre de 1941 a la Model de Barcelona. Mentrestant, després d’un temps al campament de refugiats de Bacarés, el noi s’allistava mig forçat per anar a construir la línia Maginot, a la frontera amb Suïssa. En un intent fallit de passar clandestinament a aquell país, és capturat per la Gestapo, que l’envia a Mauthausen, on figura com a pres número 45545, i s’hi estarà fins a l’alliberament del recinte per les tropes americanes.

Com que no pot tornar a Catalunya, perquè els franquistes l’engarjolarien, es queda a viure pels voltants del camp de concentració nazi en territori austríac. Casat amb una xicota d’un poble d’allà a la vora, s’acaben establint a Linz, on treballa en una empresa química i juga a futbol. Ara bé, Fidel enyora sa mare, que fa 15 anys que no veu. I aleshores s’empesca un pla imaginatiu, propi d’una novel·la o una pel·lícula d’acció: organitza un partit internacional entre el seu club, el Tabak Linz, i l’equip de la Granadella, el 27 de maig del 1953. Dos autocars amb 75 persones, entre jugadors i acompanyants, arriben a les Garrigues des d’Àustria. Dormiran a casa dels veïns. Els civils creuen que tots són estrangers. No reparen en la presència del Fidel. El poble s’engalana, es munta un envelat per al ball i la festa dura tres dies, durant els quals mare i fill poden finalment tornar a estar junts.