Del Montsec als tròpics

A Josep Pla o la vitalitat, de Xavier Febrés, biografia literària de l’autor de La vida amarga, una de les seves obres que m’agraden més, se’ns confirma que l’homenot de la boina sostenia que la realitat observada brinda un panorama narratiu més ric que la ficció novel·lística. A El quadern gris defineix aquest gènere com “la literatura infantil de les persones grans”. Tot i això, va publicar-ne tres, de novel·les, El carrer estret, Nocturn de primavera i L’herència, si bé més descriptives d’entorns i personatges que no girant sobre una trama més o menys convencional, basant-se en el pretext, d’altra banda irrefutable, que “el fet que el púbic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi”, tal com es curava en salut al prefaci de la primera. Pel que fa a la tercera, tracta d’un barceloní que hereta una propietat en una vila rural i s’hi queda a viure. Decisió que confessa haver pres per l’especialitat culinària local, una carn d’olla “tan suculenta com variada”.

L’entenc perfectament, aquest protagonista de L’herència, sobretot a l’hivern, considerant per exemple la memorable olla barrejada feta a l’antiga i a l’estil tradicional del Montsec per la Mercè Camins al restaurant Bellera de Lleida. Amb verdures de temporada com porro, col, nap, api, xirivia i pastanaga, mongetes o cigrons, fideus i arròs, morro i orella, ossos de pernil i de genoll de vedella, gallina, pilota i botifarra negra, tot ben bullit un parell d’hores, perquè com defensava Josep Pla el secret de la bona cuina és l’art de la lentitud, de la calma i la paciència. La cuina de sempre, lluny d’innovacions “industrials”. Ho deixa palès a El que hem menjat: “Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament.” En fi, si s’atribueix a l’empordanès la frase, pel que sembla apòcrifa, de “la cuina com el paisatge a la cassola”, podem parlar també del paisatge del Montsec a l’olla.

No hi ha prou paraules per agrair a determinades persones –cuiners, músics, artistes, escriptors com el mateix Pla–, que ens facin més agradable o que endolceixin una vida precisament bastant amarga –i ara vírica–, com haurà sigut el cas de Jaume Casañé, president de Gelats Glas, mort dies enrere, creador de la deliciosa Taronja Tropical, que tants instants de felicitat ens proporciona cada estiu.