Lectures de (bon) profit

Espero que els resultats de les eleccions no els hagin fet perdre la gana. Bé, les ganes, en plural. Les ganes de menjar, de llegir, de viatjar, de dormir, de viure... i d’allò altre. Ja veuen que situo la manduca i la lectura en primer terme, en tant que activitats imprescindibles: aliment del cos, aliment de l’ànima. Diuen que amb els confinaments s’ha incrementat la despesa en tots dos capítols. Bona notícia, per cert, que la recent atenuació de les restriccions per la Covid permeti reobrir les llibreries els dissabtes.

Diumenge, mentre feia temps per no acudir a votar dels primers i evitar que em retinguessin a constituir la mesa, per baixa sobtada dels titulars, llegia al suplement un reportatge de Gina Domingo sobre la feliç coincidència, no sé fins a quin punt casual i fins a quin punt significativa, de quatre noves botigues del sector comercial de la lletra impresa a les nostres contrades, tot i que una d’elles, La Fatal, d’inauguració imminent, respongui a un nom que no convida gaire a l’optimisme.

Per contra, passant ara a l’altre tema, vull dir al de les proteïnes vitals que no entren pels ulls sinó per la boca, els efectes de la pandèmia s’estan revelant devastadors, pel que fa als establiments públics. La llista de restaurants que pleguen no para de créixer.

Alguns no tant per culpa de l’excepcional situació sanitària com perquè mentrestant s’ha produït o avançat un desenllaç inevitable, a causa de la falta de relleu familiar al capdavant del negoci. Un dels darrers, La Lluna, de Sudanell, després de mig segle.

Jo m’hi havia aturat bastant a dinar, quaranta anys enrere, quan tornava els dissabtes de treballar a Flix. I un dels meus primers articles en aquest diari, cap allà 1984, signat encara amb pseudònim, sobre una ruta que començava a les pintures rupestres de la cova dels Moros i finia en aquella braseria, el vaig titular, amb doble sentit, Del Cogul a la Lluna.

Quins records, sembla que era ahir, com passa el temps, etcètera. .

Potser la síntesi perfecta entre els dos mons sigui aquell llibre comestible que l’altre dia es va cruspir Màrius Serra, reivindicant el valor essencial de la literatura. Un precedent a tenir en compte. Ja m’imagino la carta: amanides de relats, novel·les a la brasa, assaigs al forn, versos a la llauna amb allioli i vinagreta, perquè de vegades són una mica insípids...