Garoines i bacteris

L’any passat per aquestes dates, tal com vaig referir aquí poc després en un paper titulat Garoines i mimoses, al·ludint a l’eclosió de les vistoses flors grogues, anava a la Costa Brava a menjar-ne, de garoines. Setmana amunt, setmana avall, ara no ho puc precisar, en tot cas coincidint amb les anomenades minves de gener, que s’allarguen fins ben entrat febrer.

Les minves o calmes de gener són reduccions anuals del nivell del mar que es produeixen a mitjan hivern per causa de les altes pressions atmosfèriques. El mar s’aplana i el descens de la seva superfície deixa al descobert les roques del litoral on es poden capturar aquelles criatures cuirassades, de closca forta i polpa tendra, rosada i gustosa, també conegudes com a garotes o eriçons marins.

La temporada d’un aliment tan singular s’estén des de passat Reis fins a finals de març. Jo no les havia tastat mai abans i em van agradar tant que vaig prometre que enguany hi tornaria, però aleshores ignorava el que estava a punt de venir-nos a sobre: una senyora pandèmia que fa ja dotze mesos que dura, amb les consegüents limitacions per moure’s d’un cantó a l’altre que han fet impossible la repetició de la visita gastronòmica. A veure si l’any vinent... Espero que el pròxim febrer estiguem ja tots vacunats.

Els set o vuit deliciosos equinoderms, per escriure-ho amb el nom científic, me’ls vaig cruspir al restaurant del far de Sant Sebastià, damunt del promontori que s’alça abrupte i arbrat entre Llafranc i Tamariu, en terme municipal de Palafrugell, tocant de la vella ermita on Josep Pla afirmava haver-se entaulat de jove bastantes vegades a ingerir arròs, no sé si també garoines, encara que ho dubto, perquè suposo que aleshores devien ser només una vitualla d’emergència de pescadors.

Va escaure’s precisament durant la mortífera grip del 1918 que aquell estudiant a qui havien suspès les classes a la Universitat per culpa de l’epidèmia va descobrir les potencialitats literàries de l’indret en qüestió, i sobretot les pròpies: “Havent dinat sortia a passejar. Va ser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor.” Des d’allà dalt, cap a un costat contemplava els conreus i cap a l’altre, això és enfront, la vasta extensió blavenca, mentre “mig tancava els ulls pensant en l’eternitat”. Potser l’any que ve, insisteixo...