Dues cases o tres

Coincidència o no, el poema de Joan Margarit corresponent al llibre pòstum Animal de bosc, de publicació prevista al maig, reproduït en diversos diaris arran de la notícia del decés, el passat 16 de febrer, de l’escriptor i arquitecte nascut a Sanaüja 83 anys abans, es titula igual –La casa– que aquell amb què clou el recent recull En família qui va ser gran amic seu, Pere Rovira.

Sosté Margarit en la referida composició inèdita que casa nostra ens protegeix i guarda el que hem sigut, allò que no trobarà ningú, els sostres on hem deixat mirades de dolor o les veus que han quedat, callades, als murs. “Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

/ I que, al final, es buida.” Sense ser poeta, de vegades també penso en la planta baixa al centre d’Arbeca on darrerament residia mon pare, que m’imagino freda i fosca, en silenci absolut, com congelada en el temps, i en aquest pis de Lleida on estic escrivint això quan jo ja no hi visqui, perquè m’hauré mort o traslladat a un altre habitatge, potser una llar d’avis, com en diuen ara, per més que no siguin ben bé llars ni calgui tenir nets per ingressar-hi. En fi, no ens posem pessimistes abans d’hora, encara falta bastant, amunt el cors i etcètera.

La casa poètica de Pere Rovira és més concreta, plena de vida, i l’autor es veu, en un futur, ja absent per sempre, observant-la des de fora. De moment rumia que allí es trobaran les persones estimades, sense que ell hi sigui, almenys de cos visible, tan sols de pensament, al cap dels altres, “i no em faran un lloc per seure”.

Com a molt, un cop reunits al voltant de la taula, el seu record adquirirà per a algú una presència momentània: “Potser, en el vas alçat d’alegre vi, / un instant brillarà la mútua llum, / i encara em buscaràs, com de costum, / com si mai no m’haguessis vist morir.”En família, la nova obra de Rovira, amb poemes en aparença lleugers i senzills, d’una temàtica diríem que domèstica, tal com dona entenent el títol, autèntic cant a la vida quotidiana i als sentiments més bàsics, en què esdevenen protagonistes la dona, els fills, els nets, els gossos i les dues cases, tant l’habitual d’Alpicat com la de vacances al delta, presenta dos elements remarcables: escrits allà baix, a raó gairebé d’un per dia, l’estiu del 2019, el volum que els aplega ha sigut editat en català a Jaén, circumstància insòlita digna d’encomi.