Fi com una serra

Suspès el confinament per comarques durant la Setmana Santa –més enllà ja ho veurem, segons les dades epidemiològiques i les pressions polítiques o gremials–, que enguany signaríem que sigui Setmana Sana, evitada la previsible alça de contagis arran de l’auge de desplaçaments i interaccions socials, començo a aixecar el vol, de moment per aquí a la vora, no fos cas que, després de mesos de sedentarisme, una activitat tan natural en mi com és rodar món –almenys fins fa un any– ara em reprengués.

Així, en comptes de recórrer, per exemple, la Ruta de la Seda, que és el que sempre he desitjat, tot i que cada vegada tinc més coll avall que al final no podré, em resigno a seguir la Ruta de la Serra, que cau bastant més a l’abast i no s’estén entre Istanbul i Xi’an, allà a la Xina llunyana, sinó entre Bell-lloc i Miralcamp, aquí al proper Pla d’Urgell. Per tant, no pas els 8.000 quilòmetres del mític itinerari transcontinental, sinó els 25 del trajecte comarcal.

No pas els cims per damunt dels 8.000 del Karakorum sinó la Fita Alta, que no arriba als 300. No el riu Sir Daria –el llegendari Orexartes dels romans– sinó el subcanal d’Urgell.

No les pistes polsoses del desert del Taklamakan sinó la vella carrerada de Torregrossa a Bellvís, que careneja aquesta minicadena muntanyosa de perfil tan fi i desnivells suaus, i si sembla un accident orogràfic a tenir en compte és només perquè s’aixeca enmig d’una plana extensa. .

No pas els vessants nevats de l’Himàlaia, continuo, sinó els pendents ressecs del tossal de l’Infern, que contrasten amb els verds conreus de baix. No pas el port de Khurjerab, a 4.500 metres d’altura, sinó el collet de la cruïlla de camins a tocar del jaciment ibèric de les Tenalles. No els mars interiors Caspi o Aral sinó el pantà de Sidamon o el dipòsit rodó, pujant cap a Vencilló, projectat en 1894 per Francesc Macià quan era un jove enginyer militar. No els boscos de bambú de Sixuan sinó les pinedes de Bell-lloc o Sidamon. No Samarcanda com a parada i fonda, sinó Mollerussa.

M’assec dalt del turonet de l’observatori de la guerra civil, a l’esperó més occidental, contemplant el vast panorama, mentre penso que el planeta és molt gran, que em queda tant camp per córrer i que no tindré temps ni potser ganes de viatjar a tot arreu, però també que més val anar a prop que no quedar-se a casa. Millor Bell-lloc que enlloc.