Lloros i caragols

Darrerament escric molt de lloros. Més de lloros que no de polítics, i que ningú intueixi en la frase intencions punyents (per punxes, les de l’amic Correal a La Mañana, feliçment represa la cita diària amb els lectors que tant l’hem enyorat).

Ho vaig fer setmanes enrere sobre l’Enric, reclòs en una gàbia a la floristeria La Poncella, de Mollerussa, que cada cop que entra algú el saluda amb un sovint exagerat “Hola, guapo”. En fi, paraules d’amor, senzilles i tendres, no en sap més, té plomes i bec.

I uns quinze anys. Com a mínim.

Això em diu la dependenta quan li pregunto l’edat de l’au. Es veu que aquesta espècie de criatures alades solen ser longeves i superen amb freqüència la seixantena.

Recordo el papagai Chico (els papagais són cosins dels lloros, igual que els guacamais: una família sorollosa), que havia pertangut a Amàlia Rodrigues, morta en 1999, i que encara interpel·la els visitants de la casa-museu de la cantant a Lisboa. Amb sort, sobreviurà mig segle la seva propietària.

L’altre psitàcid –per emprar el nom científic d’aquests animalons majoritàriament verds, disculpin la petulància– que esmentava fa poc, a la secció Notes al marge del suplement Lectura, era aquell Lulú protagonista directe del conte de Gustave Flaubert titulat Un cor senzill i indirecte de la novel·la El lloro de Flaubert, de Julian Barnes. Ja ho veuen: “¡Al loro!”, com deia en castellà el reelegit president del Barça, Jan Laporta.

Un mot d’ordre a tall d’advertència, seguit d’una anàlisi benvolent de la situació, aplicable també a l’actualitat, no només futbolística: “Que no estamos tan mal.” Sí, és clar, podríem estar encara pitjor. Això, sempre.

Els lloros són els únics ocells que inspiraven una certa simpatia a Josep Pla, perquè es mantenen erectes, drets. La resta li semblaven rèptils fracassats, perquè cada dia volen menys i romancegen per les branques, pel terra o pels esbarzers. En canvi, malgrat que s’arrosseguen a poc a poc, apreciava els caragols, tant per la closca solemne i brunyida, per les banyes que es mouen lleugeres com els vels de Salomé o pel rastre que deixen d’escuma platejada, com per la qualitat culinària, sobretot els bovers, tot i desaconsellar alliolis o vinagretes picants que desvirtuen el gust de la seva carn exigua. Els caragols, per cert, també poden viure molts anys, més de vint, si bé no tants com els lloros.