Lleida de mar

Segon diumenge de reconfinament perimetral, que ens impedeix d’anar a la platja, havent tingut la mel a la boca durant la treva de Setmana Santa. Una mala passada, per no dir una paraulota, perquè a mesura que la primavera empeny el desig de litoral s’incrementa, i més enguany, després de la forçada reclusió hivernal. I és que, arribat aquest punt del calendari, als de terra endins el cos ens demana Mediterrani, disculpin la mitja rima, diria que amb una particular flaca dels lleidatans per Cambrils, s’entén que Cambrils de Mar, port pescador i de crustacis, no pas Cambrils del Solsonès, port muntanyenc i de patates.

Ningú no negarà, en efecte, els vincles sentimentals entre la ciutat riberenca del Segre i la vila riberenca del Golf de Sant Jordi. De fet, són bastants els veïns de l’una que disposen a l’altra de segona residència, la qual sovint assoleix la condició de primera a la jubilació dels titulars: exilis daurats a la Costa Daurada.

Ara que ens trobem davant d’una altra temporadeta sense poder desplaçar-nos-hi, a causa de les enutjoses restriccions territorials sanitàries, potser ja és hora de posar fil a l’agulla per solucionar un problema que, tal com evoluciona l’apassionant món dels virus, patirem probablement en un futur de forma periòdica. Es tractaria, al meu modest entendre, i sense ànim de provocar polèmiques, d’establir una espècie d’emparellament entre les dues localitats, però encara més estret que els agermanaments simbòlics que Lleida ja manté amb l’occitana Foix, la italiana Ferrara o la colombiana Lérida.

Un lligam oficial com el que a l’edat mitjana convertia els Alamús en “carrer” de Lleida o Flix en port fluvial de Barcelona. Parlant clar, annexionar-nos Cambrils, que passaria a ser el nostre barri marítim.

D’aquesta manera, els lleidatans hi podríem anar sempre que ens vingués de gust, si volguéssim cada cap de setmana, sense necessitat de ser fora del propi municipi ni transgredir les prescripcions del Procicat. .

Per fer-ho possible, caldria aprofitar l’actual sintonia política entre les dues alcaldies, en mans del mateix partit, la cambrilenca ostentada per una senyora que porta l’insòlit nom de Camí, per la Mare de Déu del Camí, patrona local (per cert, a la Panadella hi ha des

de 1975 una capella sota l’advocació de la Mare de Déu del Bon Viatge i no conec cap noia que es digui Viatge).