Caixa o faixa

Aquest diari informava diumenge que la demarcació de Lleida ha perdut en una dècada la meitat de sucursals bancàries i 770 treballadors del sector. Entre les causes, la digitalització que possibilita operar des del mòbil –un sistema còmode i ràpid, però fred i sense la calidesa ni la confiança derivades del contacte humà–, la voluntat d’estalvi per part de les entitats d’estalvi, com és comprensible, però no sempre convenient, s’entén que per als usuaris, i el procés de concentració empresarial.

La cosa resulta especialment greu a les poblacions que s’han quedat sense cap oficina ni caixer automàtic, circumstància que obliga els veïns a desplaçar-se uns quants quilòmetres per fer gestions o treure bitllets. Un palada més sobre la tomba d’un entorn rural víctima del despoblament, després que molts petits nuclis es vegin ja privats d’escola, ambulatori, farmàcia, rectoria, bars, botigues i quiosc.

La veritat és que un poble en què no es pugui deixar la canalla a classe, anar al metge quan tens mal de cap, comprar una capsa d’aspirines, confessar els pecats, prendre un cafè, proveir-se d’una barra de pa o de premsa, ni tampoc ingressar diners o retirar-los, no ofereix gaires facilitats per portar-hi una vida normal. I d’aquests n’hi ha ja molts, massa, a les nostres comarques.

Concretava el text de la notícia al·ludida al principi que són ja uns 40.000 lleidatans, en sentit ampli o provincial, que no disposen de serveis financers a la localitat on resideixen. I la tendència, tot fa témer que imparable i irreversible, és que encara siguin més.

. A les ciutats, com Lleida, sense revestir la problemàtica social que assoleix en això que ara tothom anomena el territori, el fenomen descrit també es nota bastant. Recordo que no fa pas ni cinc anys, en un radi de dos-cents metres de casa tenia a l’abast fins a tres sucursals de l’antiga caixa de pensions, aleshores encara domiciliada a Catalunya.

Igual em succeïa des de la feina. Avui dia, per contra, a fi d’efectuar qualsevol operació he de caminar com a mínim un quart, de manera que aquell Parlem? de l’anunci corporatiu podria ser substituït per un Caminem? Potser és que en el fons no ho fan per reduir ells despeses sinó perquè nosaltres reduïm pes, cremant calories per mitjà de l’exercici físic a què ens sotmeten.

Això: si vas sovint a la Caixa, et mantindràs prim i no et caldrà faixa..