Canya a Espanya

La canya a Espanya, sobretot a Madrid, no és només una mesura de cervesa, tal com la defineix l’última entrada del mot al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (la primera és la planta perenne i rizomatosa de la família de les gramínies, i no em demanin què significa rizomatosa), sinó que segons sembla és la mesura de la llibertat, almenys tenint en compte l’escrutini de les eleccions de dimarts a la comunitat madrilenya. La llibertat de prendre la beguda fermentada d’ordi geminat i aromatitzada amb llúpol –continuo amb el diccionari– a totes hores, incloent-hi la preceptiva tapeta gentilesa de la casa, entaulats a la terrassa amb una colla sense mascareta ni distància de seguretat o a peu de barra trepitjant closques de gamba. Després, és clar, registren un terç més de morts per la Covid que a la resta de l’Estat, a la qual no paren d’exportar bacteris, però això no importa. El que de debò importa és tenir els bars oberts i que no faltin les canyes. Potser una adaptació existencialista del lema “a les penes punyalades i als disgustos gots de vi”, en aquest cas gots de birra. O també la llibertat de pagar menys impostos, que ja se’n faran càrrec els catalans, aquells ensopits que prefereixen la ratafia. La canya a Espanya, sobretot a Madrid, resultats electorals en mà, és segons la major part dels votants d’aquella autonomia cada cop més semblant a un Districte Federal, però sense federalisme, un signe de llibertat. A banda, com és palpable, d’alegria, benestar, joia de viure, socialització, negoci. Fins al punt que un vaset ben fresc del líquid escumós i daurat mereixeria esdevenir icona col·lectiva, juntament amb l’os i l’arboç de l’escut. No sorprèn, en aquest sentit, la similitud entre la bandera oficial roja amb set estels blancs i l’etiqueta de les ampolles i llaunes de Mahou “cinco estrellas”, que, per cert, és bastant bona. Perquè no seré jo –les coses com siguin– qui negui que els cambrers de la ciutat del Manzanares tiren més bé la cervesa que els nostres, ni que en general allà abelleix més de beure’n sovint –ho tinc comprovat–, per una qüestió de sequera ambiental o pressió atmosfèrica, ves a saber. Si bé potser no tant com per justificar l’aclaparadora victòria de la castissa Ayuso, ni com perquè tots plegats assumim ara la seva consigna de “vivir a la madrileña”. A la madrilenya, els callos, i encara. .