Campanes i lletsons

Suposo que a aquestes altures l’ajuntament de Tàrrega ja deu haver enllestit les obres de rehabilitació del cimbori de l’església de Santa Maria de l’Alba, licitades l’any passat, uns treballs que havien de ser aprofitats per arrancar la vegetació que arrela entre les pedres del campanar, possible causa de danys en l’estructura de l’edificació vertical. Mesos abans ja hi van ser tallades tres figueres silvestres, hostes indesitjables que podrien rebrotar si no s’aplica un herbicida dissuasiu.

Vull pensar que les males herbes –igual que les figueres al seu moment– no van ser extretes del campanar targarí emprant el mètode tradicional, pel que sembla amb antecedents històrics potser no documentats però encara vius en la memòria popular, de pujar un ruc fins al capdamunt de la torre per tal que es cruspeixi les plantes invasores, en concret llicsons, que és com per aquí anomenem els lletsons, segons el diccionari una herbota de la família de les compostes, laticífera, de fulles sèssils amb aurícules basals i capítols grocs. I, si us plau, no em preguntin què significa tot això, ni sobretot com es menja, perquè no soc un mamífer remugant –remugador potser sí, en el sentit de rondinaire–, tot i que no descarto que me n’hagin servit com a amanida multicolor en algun restaurant modern: no cal ser ruc per menjar ruca, no només escampada sobre la pizza.

Una idea brillant dels regidors de l’època (estic segur que als actuals no se’ls acudiria una solució tan rupestre), atès que als operaris municipals els feia por enfilar-se per aquelles parets tan altes... i això que el campanar de la capital de l’Urgell està inconclús, de manera que es va limitar a un sol cos, a falta del coronament superior que li conferiria esveltesa: ara és robust però feixuc.

. Total, que els astuts edils van triar l’ase més gros del terme i el van lligar pel coll, amb la intenció d’enlairar-lo fins al cim de l’escapçada construcció, però quan ja el tenien ben amunt (una pràctica antigament ben estesa a casa nostra, la de penjar èquids d’un campanar, o llençar-los de dalt a baix, com prou saben a Solsona), la corda va escanyar l’animal. A partir d’aleshores, la proesa seria reviscuda durant anys pel jovent cada carnaval i als veïns de la ciutat del Reguer els va quedar el sobrenom de llicsons, que com tants altres vestigis dels vells temps s’ha anat perdent.