Adeu, paisatge

A veure si van obrint les fronteres per poder anar a França a mirar paisatges. Que no n’hi ha per aquí, em preguntarà el lector. Sí, és clar, i alguns de preciosos, però diria que no és la norma a les nostres comarques, sobretot de la plana, on cada vegada més proliferen noses visuals i esguerros múltiples, com edificacions sense gràcia ni voluntat estètica que malmeten panorames. Per no parlar dels pobles, on el desori urbanístic és quasi tan greu com l’arquitectònic, cadascú aixecant la casa tal com li passa entre el compàs i el tiralínies, sense que els consistoris puguin o vulguin imposar regulacions per preservar una mínima harmonia de conjunt. I com més ric el poble, pitjor. Als nuclis de secà, on domina la pedra i no van tan llargs d’armilla per bastir segons quines mansions pretensioses i de gust dubtós, més pròpies de Califòrnia, la sensibilitat del visitant no es veu tan castigada com als de reg, autèntics desgavells constructius. Per contra, el paisatge rural francès conserva bona part del seu encant primigeni, tant l’agrari com el de les fermes habitades o de les petites localitats del terroir, que diuen allà (aquí seria terrer, encara que tothom sembla preferir el terme territori). En fi, tenim el país que tenim, hem patit els polítics que hem patit i el resultat de tot plegat salta a la vista, terra endins o ran de mar, en això no hi ha gaires diferències.

I la tendència actual és l’agreujament del fenomen. Llegeixo al quinzenal SomGarrigues un exhaustiu i treballat reportatge de Miquel Andreu sobre l’allau a la comarca de macroprojectes de parcs eòlics i fotovoltaics, preveient els anunciats ajuts amb fons europeus al sector de les energies renovables. Per cert, la majoria promoguts per grans empreses estrangeres. Les xifres són alarmants. Als 131 aerogeneradors ja plantats se n’afegirien 238, però aquests no pas de 120 metres d’alçada com els actuals sinó de 200. A més, moltes extensions de fins a un centenar d’hectàrees de panells solars, sovint combinats amb els molins, el desplegament de nou línies noves d’alta tensió i una dotzena de subestacions elèctriques. Un canvi radical de la fesomia garriguenca, conclou l’article. I tant: un dantesc escenari de pel·lícula futurista tipus Blade Runer. I em temo que la perspectiva és també vàlida en major o menor grau per al Pallars Jussà, la Segarra i on convingui.