El jardí de les llàgrimes

Un bon pal·liatiu a tants mesos de confinament, de primer domèstic, després territorial, haurà sigut la lectura, en particular de literatura de viatges, que permet rodar món sense moure’s del sofà de casa. No és el mateix, però... Un dels llibres que he llegit durant aquest període és la traducció castellana a l’editorial Funambulista d’Una visita a Portugal, de Hans Christian Andersen, l’escriptor danès del segle XIX conegut sobretot pels seus contes infantils, que hi relata una estada al país de Trincâo, havent travessat abans el que anomena “la romántica patria de Cervantes y Murillo” i, unes pàgines més endavant, “del Cid y Don Quijote”.

Andersen no se sent gens atret per Espanya, que troba un lloc dramàtic, ple de rostres ombrívols i crispats. De Madrid, l’únic que en salva és el museu del Prado. Sorprenentment, li agrada Badajoz, perquè s’hi fixa en una noia que veu passar en carruatge, fresca com una rosa, de figura gràcil i cara fina, amb grans ulls blaus darrere d’unes pestanyes llargues i negres que li donen un aire somiador, una autèntica “flor de la belleza”, d’aspecte tímid, però que va resultar ser una “hija del pecado”, és a dir, puta.

Quan entra a Portugal, la cosa canvia. Quina diferència, exclama. Com passar de cop de l’edat mitjana al present. Es notava, diu, que allí sí que havien arribat les comoditats modernes procedents d’Anglaterra i d’altres indrets civilitzats. A Lisboa, que titlla de lluminosa i bonica, observa com aixequen un monument a Luis de Camôes, el mític autor d’Os Lusíadas, mort tan pobre que el van haver d’enterrar en un taüt prestat.

A Coïmbra, el viatger escandinau recorre commogut la Quinta das Lágrimas, el jardí del palau en ruïnes on va ser assassinada la bella i infeliç Inés de Castro, les llàgrimes de la qual es convertirien en l’aigua cristal·lina d’una font, segons els versos de l’esmentat Camôes. La història va anar com s’explica tot seguit. L’infant don Pedro es casa d’amagat amb la gallega Inés. Son pare, el rei Alfonso IV, un home sever, se n’assabenta i el fa casar amb una altra, mentre ordena matar Inés. Quan, al cap d’un temps, el rei mor, don Pedro, que n’hereta la corona, treu de la tomba el cos de l’estimada, la vesteix amb les millors gales, l’asseu al tron al seu costat i obliga tots els membres de la cort a fer la reverència i besar la mà al cadàver. .