Remenar les cireres

Jordi Verdú, jove i amable alcalde de Corbins, ens obsequia a uns quants que hem anat al seu poble a parlar en públic, damunt l’escenari de la fastuosa sala coneguda pel no menys fastuós nom de Coliseum, com si en comptes del Segrià fóssim al Lacio, entorn d’un tema que ara no cal explicar –coses de feina–, amb una capseta de cireres acabades de collir, regal que lliga amb la qüestió que ens ha portat fins allí.

Arribo a casa ja de nit i, com que no tinc res per sopar, n’endrapo unes quantes, no gaires, perquè moltes em resulten indigestes i em provoquen acidesa, potser perquè el meu pobre aparell digestiu ja no és el que era i darrerament, amb l’estrès derivat de la pandèmia i les conseqüències laborals, el tinc una mica baquetejat. Mentre les estic picotejant, acció que esdevé viciosa, perquè quan comences amb una, sobretot si és madureta i dolça, ja no pots parar, contemplo la capsa plena i és un goig per als ulls, totes roges i brillants, amb aquella pela setinada, de manera que entenc que els poetes nostrats les cantessin. Per exemple, Josep Estadella, que veia en cadascuna “una espurna d’estel”, hi trobava gust de mel i les comparava amb robins o amb llavis virginals. O bé Jaume Agelet, que les descrivia com “gotes lluents de claror dura”. O Magí Morera, que en glossava la “pell més fina que cap pell de japonesa”, en la qual “clavar la golosa queixalada”. Canibalisme líric, vindria a ser això.

De tant que les miro, encara encapsades sobre la taula, no puc estar-me de posar la mà entremig i acaronar-les, pensant en l’epidermis sedosa d’una geisha i en l’expressió popular catalana “remenar les cireres”, si bé en sentit literal, no pas el figurat que consta al diccionari de l’IEC com a “tenir poder”, fins a cert punt sinònim d’una altra locució col·loquial, “tallar el bacallà”, però que no desvetlla la mateixa sensualitat.

A la majoria de polítics, en efecte, sembla ser que els encanta regirar els petits fruits vermells, i es resisteixen a deixar de fer-ho, quan arriba el moment que la potestat remenadora passa a altres mans. Ja s’ha dit que generen addicció. Ara s’escau tot just un d’aquests períodes, però potser només en aparença, si fem cas de l’exemple inclòs al diccionari al·ludit: “En aquesta associació, sempre remenen les cireres els mateixos.” I qui diu associació diu govern, país, societat, planeta...