Raonables i endreçats

No sé fins a quin punt tenia raó Salvador Illa quan va etzibar a Pere Aragonès, en el decurs del tercer i definitiu debat d’investidura, allò de “parlen de materialitzar la República Catalana, i vostè i tothom sap que això no passarà”, però si jo hagués sigut el presidenciable hauria respost alguna cosa així: “Parlen de socialisme, fins i tot porten el terme a les sigles, i vostè i tothom sap que això no passarà, que fa temps que han renunciat a aquest ideal i que segurament la majoria de militants del seu partit, o almenys els dirigents, ni tan sols desitjarien a hores d’ara aconseguir-ho, com a màxim una socialdemocràcia més de la rosa que no del puny, a diferència dels independentistes, que sí que volem veure assolida la nostra fita.” Una paradoxa similar a la de seguir proclamant-se republicans i alhora defensar la monarquia, o si més no els monarques, fins ahir mateix joancarlistes, avui filipistes, demà leonoristes.... Tot amb tot, com a cap de l’oposició, el senyor Illa no serà tan agre ni destraler com Arrimadas o Carrizosa. Enfront seu, Aragonès exercirà la presidència de forma més tranquil·la, previsible, assenyada i realista que Torra. La majoria de comentaristes polítics l’han definit com a preparat, pragmàtic, metòdic, pencaire, discret, dialogant i persistent. Just el que ara Catalunya necessita. Els dos adjectius que de moment més se li apliquen són raonable i endreçat. Molt millor que no abrandat o activista, en l’actual context històric.

De raonable i endreçada qualificaria també la gestió –i la persona– de qui en breu deixarà de representar la Generalitat a la plana de Lleida, Ramon Farré, que ha demostrat ser un delegat del Govern –i un company de feina– d’un gran sentit comú, empàtic, prudent, culte, irònic, ponderat, equànime, conciliador, gens sectari... I treballador, perquè se n’ha hagut de fer un tip, sobretot arran de la pandèmia.

Cada matí, a les set, envia ja a col·laboradors i alcaldes un missatge amb el gràfic de l’índex de rebrot, que dibuixen unes abruptes dents de serra evocadores del perfil trencat de les Dolomites. A partir d’aleshores, una llarga jornada al peu del canó, atent a qualsevol contingència, sempre amb una bona paraula a la boca, salvant vides –sí, salvant vides, no exagero– i salvant el prestigi de la institució.

Gràcies, Ramon, goso dir que en nom de tots els lleidatans. .