DIA DE REG
Tornaran corbates victorioses
No puc estar més d’acord amb Josep Vallverdú quan deplora, en una tribuna del 27 de maig, la vulgarització del Parlament de Catalunya “en formes i en perfils humans”. Lamenta que en comptes dels vestits discrets i complets que farien al cas, s’hi veuen diputats i diputades en cos de camisa o lluint “jerseis d’anar a córrer”.
Sosté el prolífic –i sempre elegant– escriptor que “la forma també ajuda a donar seriositat a la Institució”. I afegeix, amb raó de sant: “No es pot assistir a les sessions com si hom anés a la Font del Gat a fer una fontada.” Actualitzant el símil noucentista, com qui va a la platja, d’excursió o a plegar bolets.
El mestre retreu en concret a certes parlamentàries no només una indumentària poc adient al marc solemne, sinó la “vulgaritat del gest, en consonància amb la proletària roba”, accentuada a propòsit. “Què volen demostrar?”.
Ell mateix apunta una hipòtesi: “Que vesteixen igual que quan van a protestar per un desnonament.” I acaba la tan fonamentada com oportuna admonició amb una altra pregunta que no requereix resposta: “Per què ha de ser el Parlament menys que un banc o una gestoria?” S’entén que a l’hora de mudar-se una mica per anar-hi a treballar. .
No estem parlant tan sols de l’hàbit que acostuma a fer el monjo –en aquest supòsit el càrrec electe–, sinó del capteniment, de saber estar, del llenguatge verbal i no verbal, d’expressar-se amb el to i el registre lingüístic adequats (n’hi ha que destrossen el català), d’habilitats socials, d’actitud, d’estil... Ai, l’estil, un valor que avui dia molts consideren superflu i un prejudici burgès.
Però ja va escriure Robert Musil que “l’estil és l’elaboració exacta d’un pensament” (gràcies, Lluïsa, per la cita). De manera que el problema no és comparèixer a l’escó amb grenyes, camiseta o dessuadora, pantalons curts i sandàlies, sinó que això denota les idees i processos mentals de qui ho fa habitualment, ostentosament, per sistema, o millor, per antisistema.
Amb l’endreçat Aragonès i part dels seus consellers, fa l’efecte que tornen les corbates que semblaven desaparegudes per sempre, senyal potser d’un cert retorn de vestimentes, paraules i conductes dignes de tan alta representativitat, cosa que no significa descartar polítiques més o menys rupturistes, perquè la revolució no cal que estigui renyida amb l’estètica i el bon gust.