La millor terra del món

A L’ignot oest, subtitulat Una geografia viscuda, Ignasi Aldomà ens convida des de la primera pàgina a viatjar per “la millor terra del món”. Després, en el decurs de les altres 340 pàgines del llibre ens adonem que la qualificació inicial resulta potser una mica hiperbòlica, o si més no opinable.

Però la intenció és bona, en paral·lel a l’interès i l’oportunitat d’aquesta obra acabada d’editar per Pagès, que al geògraf del Poal, artífex d’anteriors publicacions sobre al tema, com l’assaig Amb el permís de Barcelona, aparegut en 1999 i comentat aquí al seu moment, li haurà exigit incomptables hores de feina, entre redacció, lectures prèvies (il·lustra les seves tesis amb cites al·lusives de poetes i prosistes històrics o actuals), reflexions pròpies i notes preses al llarg dels seus recorreguts pel que sovint anomena “la gran plana”, és a dir, la plana de Lleida o Ponent, a un cantó i altre del Segre, closa pel Montsec i les serres de la Llena i el Tallat, la Panadella i els Monnegres. De fet, no pas una única plana, sinó la juxtaposició de diverses planes –amb particular atenció al “gran Urgell”, el Maskinkà dels sarraïns o Mascançà medieval–, en què conflueixen petites vallades pels quatre punts cardinals.

.

Un territori, adverteix l’autor ja d’entrada, desconegut pels catalans que no són d’aquí –i per bona part dels que hi viuen, gosaria afegir–, i també menystingut, no només des d’una òptica turística, sinó que encara més simbòlica: als ulls d’escriptors i artistes, forasters però també alguns d’autòctons, no mereix ni de lluny la mateixa estima que l’Empordà o el Pirineu, per entendre’ns.

Repassant guies, cròniques, relats, documentals, a fi de calibrar projecció i grau de reconeixement dels referits paratges o del seu gens negligible patrimoni monumental, aquest veterà professor de Geografia i Ordenació del Territori a la UdL confessa sentir-se decebut. No m’estranya.

Amb tot, i admetent moltes mancances, “malgrat la planícia i la monotonia, la senzillesa i la rusticitat, la boira i el gebre, l’aire tòrrid i les fulles punxants”, la regió més occidental de Catalunya ens atreu i apassiona, sosté Aldomà, perquè hi hem nascut, residit i treballat, i d’això prové el nostre amor incondicional o quasi, però no acrític, com demostra el text no sempre benèvol amb aquest far west i els seus –afortunats?– habitants.