Ales de paper

Continuo rebent cada matí a casa aquest diari, però els altres dos que fins no fa gaire m’enviaven ara els miro pel mòbil, perquè n’he canviat la subscripció en paper imprès per una de digital. No, no és que de sobte m’hagi tornat modern o devot de les noves tecnologies, sinó que amb l’arribada del bon temps bastants caps de setmana els passo fora, ara que finalment ho permet el Procicat, amb la conseqüència que els exemplars se m’acumulaven damunt de la bústia i algun veí s’estava acostumant a apropiar-se’ls (bé, almenys demostrava un interès que actualment s’està perdent, sobretot entre els joves, tret que els volgués només per posar-los a terra després de fregar o per embolicar calçots).

Seguir la premsa en pantalla em surt una mica més econòmic, però he d’admetre que no és pas com fer-ho sobre el suport físic tradicional de cel·lulosa. Potser és que encara no en tinc l’hàbit.

El cas és que, mentrestant, l’activitat no em resulta ni de bon tros tan plaent. Sí, plaent, hi insisteixo.

Agafar entre les mans, a primera hora, un periòdic amb la tinta fresca –potser exagero, és una forma de dir– em reconcilia amb el món, em fa sentir viu, formant part d’una societat i d’un país, i per més arguments a favor de la comoditat, l’ecologia i el progrés justificadors del canvi, l’experiència no té res a veure amb aquesta sensació de perdre la vista a poc a poc (així ho adverteixen molts oftalmòlegs), lletrejant paraules que van apareixent darrere d’un vidre plastificat. La prova és que el temps de lectura que dedico al mateix contingut es redueix sovint a un terç.

.

L’escriptor i prolífic articulista Francisco Umbral, que he redescobert darrerament arran de la visió del magnífic documental Anatomía de un dandy, sobre la seva figura i obra, es fa ressò al llibre Un ser de lejanías d’aquest “placer ancho y casi marinero de desplegar un periódico, que es como desplegar una vela marina”. Unes pàgines més endavant, l’infatigable creador de metàfores comparava el gest amb el d’estendre les ales d’un gran ocell de paper, ja mort.

També augurava que el matí que es despertés sense ganes de llegir el diari és que s’hauria despertat difunt. I que fer-ho li provocava un impuls nerviós d’escriure, de treure totes aquelles paraules que se li amuntegaven a l’interior “como dentro de un reloj de pared está el tiempo”.

De moment, a mi em passa igual.