Últimes primaveres

Avui deixem enrere la primavera i emprenem l’estiu. Emprenem o més aviat afrontem, tenint en compte que ve molt calent, no només en sentit figurat, pel que respecta a la política o l’economia, potser ja no tant a la salut, ara que li comencem a tenir el peu al coll a la bèstia, sinó també, i sobretot enguany, i de cada any més, segons els que hi entenen, en sentit meteorològic.

Una calor vaticinada pels homes i les dones del temps, per no simplificar-ho en l’expressió correctness “persones del temps”, de tan estranya com sona, que no ens sorprendrà gens quan recordem que a mitjan juny n’ha fet ja tanta, fregant els 40 graus, que gairebé imploraves ser nomenat conseller del nou govern a l’ombra del senyor Illa, no tant pel càrrec –simbòlic i no retribuït, que tampoc dona dret a cotxe oficial– sinó per la possibilitat d’ombrar-se d’una manera o altra, perquè al sol no s’hi pot estar i fon, igual que plom sotmès a foc viu, la poca matèria grisa que a aquestes altures alguns conservem dins la clepsa. Estiu, per tant, a partir de demà, dilluns.

Oficial, perquè el real ja és aquí des de fa dies, i unes quantes nits que hem hagut de dormir amb la finestra oberta o amb l’aire de la bomba o amb el cap a la nevera... I patint algun constipat extemporani que abans d’estar vacunats hauríem temut que fos coronavirus.

.

Llegia a El Periódico un reportatge a tota plana sobre la desaparició de la primavera. Estudis científics demostren, registres de temperatures en mà, que des de 1970 els estius s’avancen una setmana per dècada i se’n retarden mitja.

Per lògica, arribarà un moment, i no estarem gaire a veure-ho, que primavera i tardor –les estacions equinoccials, que en diuen– es reduiran a la mínima expressió. Adeu a l’agradable entretemps, així com a la roba d’entretemps, quasi impossible de trobar ja a les botigues: de l’abric a la màniga curta o el banyador sense solució de continuïtat, d’un dia per l’altre.

La previsió, com a conseqüència de l’escalfament global: uns estius força més càlids i llargs, d’almenys sis mesos, i hiverns de dos, amb períodes de transició breus. Però, sense primaveres i tardors, em pregunto, i m’anticipo a lamentar-ho, s’acabaran les flors i les fulles mortes? S’acabarà el romanticisme? S’acabaran l’amor i les cançons d’amor i les poesies amoroses? S’acabaran el desig, l’erotisme, la procreació i l’espècie?.