A la ciutat rosa

A França i al llit, al primer crit.

Així que l’endemà mateix d’obtenir per internet el passaport digital justificatiu d’haver rebut la pauta completa amb les dues dosis de la vacuna (no va ser un tràmit fàcil, perquè el portal La meva salut estava tan col·lapsat pel jovent ansiós de punxada que els nervis acumulats per la successió d’intents fallits gairebé me l’acaben fent perdre, la salut meva) em disposava a travessar la frontera pel punt més pròxim, amb la idea d’un cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc, que procuro visitar un cop l’any, si bé per culpa del virus ara en feia dos que no hi anava. L’anomenada ciutat rosa, pel color dominant al paisatge urbà, conseqüència de la construcció amb maons vistos de la majoria d’edificis, és un lloc que per mida, situació i ambient no em faria res de viure-hi.

.

A quatre hores amb cotxe de Lleida, la capital de la Garona (amb permís de Vielha i Bordeus) constitueix per mi un reclam irresistible des que un cartell blau enorme sobre el carril lateral dret de la variant de Lleida l’anuncia –Toulouse– com a destinació d’una de les sortides, en concret la que s’adreça cap al nord seguint la temptadora –i enganyosa, per massa breu- autovia d’Almenar.

I a pesar d’haver-hi estat tantes vegades, sempre em ve de gust esmorzar un crumble de pera calent al Flower’s Café de la placeta Salengro o bé entrar a la monumental basílica de Sant Serní (el temple romànic més gran del món) o admirar les set gruixudes columnes rematades en forma de palmera del convent dels Jacobins, per sobre del cofre amb les restes de Tomàs d’Aquino, el dominic víctima d’un accident de ruc, una mort absurda per un home tan savi, o beure una Perrier amb rodanxa de llimona a la terrassa del Maurice de l’animada plaça Saint Georges o passar revista a la trentena de quadres de Pierre Bonnard a l’hôtel d’Assézat o menjar la típica cassoulet en algun restaurant vora el Capitoli, tot i que en aquesta ocasió vaig preferir el tournedó tal com li agradava al músic Rossini, amb foie en comptes de cansalada, del fastuós Le Bibent de bigarrada decoració versallesca, o anar de compres per l’elegant rue d’Alsace-Lorraine: a la secció masculina d’Armand Thiery em firava una camiseta, que també fan en calçotets, amb la inscripció .

dissuasiva: Désolé, j’ai dejà trouvé la femme parfaite! I és que a la ciutat rosa, l’amor s’hi posa...