La invenció del paisatge

L’onzena etapa del Tour, la cursa sobre dues rodes que alguna tarda m’entretinc a mirar, entre capcinades, no tant perquè m’interessi gaire la cosa del pedal de competició com per les vistes de la dolça França –dolça i verda, comparat amb aquests nostres ressecs verals– que mostra la pantalla quan les càmeres obren l’objectiu per seguir les giragonses de la “serp multicolor”, em va enxampar en plena lectura de Breviario provenzal, un llibret de l’escriptor eivissenc en castellà Vicente Valero, que acaba d’editar Periférica.

L’etapa que fa onze d’enguany de la prova ciclista per antonomàsia, guanyada pel belga Wout van Aert, de l’equip Jumbo, amb un temps de 5 hores, 17 minuts i 43 segons, la major part de dura escalada, incloïa una doble ascensió –si no vols caldo, dues tasses– al Ventoux, en occità Ventor, que s’eleva 1.909 metres enmig de la plana al nord de l’assolellat antic país dels trobadors.

De fet, l’itinerari simbòlic, artístic, literari –per tant, molt menys cansat que l’esportiu, posant a prova cames i pulmons– suggerit pel volum en qüestió, s’estén entre aquesta muntanya i la de Santa Victòria, tantes vegades pintada per Cézanne, als afores d’Ais de Provença, en francès Aix. Valero insisteix que va ser tot just al cim aplanat, calb, inhòspit i certament ventós –i quasi sempre ennuvolat– del mont Ventoux on és possible que es formulés per primera vegada a la història, fruit d’una fèrtil conjunció entre natura i cultura, la consciència estètica del paisatge.

El responsable en seria el poeta Francesco Petrarca, nascut a la ciutat toscana d’Arezzo però resident des de petit a la veïna Avinyó, que el 26 d’abril del 1336, als 32 anys, s’hi va enfilar a peu, no pas aleshores encara amb bicicleta, acompanyat del seu germà Gerard.

Un notable esforç físic efectuat, a diferència del que s’havia fet sempre, sense cap objectiu pràctic, sinó per mer desig del “placer puro y desinteresado de la contemplación paisajística”, en paraules de l’autor. Va ser un gaudi breu però intens, segons la crònica escrita pel mateix Petrarca en una carta adreçada a un amic frare, destinat a canviar la manera de percebre l’entorn geogràfic, amb una mirada que és alhora interior, lligada a la memòria i la nostàlgia.

Igual que li succeïa a l’aretí enamorat de Laura, admirant un panorama allò que veiem és també la nostra vida.