Tota una vida

Relatava fa uns dies que el recentment finat editor Xavier Folch solia demanar-me, per allà a principis dels noranta, “la novel·la del Big Ben”.

La macrodiscoteca constituïa en aquella belle époque –considerada en perspectiva històrica i tenint en compte tot el que ha vingut després– un fenomen social que desbordava els límits comarcals i, diguem-ne, provincials. Des de Barcelona estant, que és d’on s’ho mirava l’amic Folch, les massives concentracions humanes que s’hi produïen cada dissabte i diumenge representaven un autèntic misteri, que escapava a la comprensió d’una mentalitat metropolitana.

Per això devia creure que un llibre sobre la referida catedral de l’oci nocturn podia tenir un lloc al catàleg de l’editorial Empúries, que dirigia.

Alguna estona m’havia parat a valorar l’oferta. Ara me’n penedeixo de no haver-la acceptat: amb independència de si hagués sigut un èxit o un fracàs comercial, estic segur que m’ho hauria passat prou bé revivint per escrit aventures i desventures, sobretot desventures, tot i que veia més fàcil i adient un assaig sociològic o antropològic que no pas una obra narrativa, ja que si adoptava un registre autobiogràfic m’hauria sortit ensopida, sense gairebé trama ni acció, merament contemplativa, perquè aquesta era de fet l’única activitat que solia portar a terme dins d’aquell Cafarnaüm d’estridències sonores, lumíniques i etíliques (i bastant menys eròtiques, la veritat).

Una mena d’El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, en què un militar es passa la vida esperant l’aparició d’uns enemics que no acaben d’arribar. En aquest cas, amigues.  Aquell nostre refugi i santuari i de vegades purgatori semblava infinit i etern, que no s’havia d’acabar mai, ni per extensió ni per durada.

Tot un món, era el seu lema publicitari. Però d’un dia per l’altre es va precipitar el final, com la imprevisible caiguda de l’imperi romà. Ara el vast recinte porta ja sis anys tancat, buit, a la venda. Fa l’efecte que ningú s’hi anima ni sap què fer-ne. M’atreveixo a suggerir de convertir-lo en una residència geriàtrica.

Jo m’hi apuntaria, sens dubte.

Després de tant de temps, però que ha passat volant, esdevindria, sobretot per als aleshores jovencells que s’hi van estrenar en l’amor i que potser hi van conèixer la parella amb qui han estat convivint, una gloriosa cloenda del cicle vital. Alfa i omega.

Big i Ben.