A dues bandes

Valent-se de l’aguda lucidesa que n’impregna la fecunda producció assagística i periodística, i que el porta a analitzar els fets amb rigor no exempt d’humor –un humor d’arrel rural, genuïnament ponentí– quan ho requereix l’actualitat social, cultural o política, Ferran Sàez ha emprès ja fa temps una croada particular, sovint en solitari, per tant arriscada, valenta i honesta, si bé diria que cada cop més entesa i compartida, contra determinats fraus intel·lectuals ordits per un populisme d’esquerra radical –més sobre el paper que a l’hora de la veritat– que va tirant de veta gràcies a la reiteració d’engalipades teòriques, històriques, ètiques i fins i tot estètiques.

Atenció: un esquerranisme de saló sovint emparentat per via filosòfica i també de vegades familiar –la força de la sang– amb l’extrem contrari del ventall ideològic. Sobretot quan es tracta de defensar, argüint cosmopolitismes de pa sucat amb oli, una identitat nacional concreta, no cal ni dir que l’oficial, dominant i més poderosa.

El sagaç pensador i escriptor de la Granja d’Escarp ha dedicat ja al tema una colla de llibres i articles de premsa, combinant nivell acadèmic amb esperit divulgatiu, però ara s’ha animat a abordar-lo en una novel·la, Els morts riallers, tan clarivident com divertida. Més que irònica, sarcàstica. No se la perdin, si volen passar una bona estona, mentre rumien i potser es replantegen certes coses, en especial de la denominada transició democràtica.

L’autor denuncia, a través d’una trama que alhora fa reflexionar i partir de riure –malgrat que més d’un cop ploraries–, el blanqueig dels vencedors de la guerra i la postguerra per mitjà dels seus fills, que en un moment donat van intuir que, a fi de conservar fortuna i privilegis, calia fer-se el revolucionari.

Al cap dels anys, la majoria d’aquells cadells del franquisme que “jugaven a dues bandes”, aspirant lampedusianament a canviar-ho tot perquè tot seguís com sempre, han acabat tancant el cercle per tornar a les posicions paternes respecte de la llengua catalana o una visió homogènia de l’Estat, entre altres. Recorrent el camí invers, des dels dogmes del marxisme-leninisme a la fe de don Pelayo, hauran demostrat només ser uns cínics.

I amb això del cinisme, conclou Sàez, succeeix igual que amb les pròtesis dentals: al final no les notes, tot i que menges justament gràcies a elles.