Sant Ramon, 1961

Ho rememora Joan B. Culla en l’interessant llibre de memòries La història viscuda, editat fa no gaire per Pòrtic. El març del 1961, aquell barceloní de nou anyets passà sis mesos al poble segarrenc de Sant Ramon, a casa d’uns oncles. La idea era que els aires purs i el menjar sa, propis de la vida a pagès, enfortissin el nen de ciutat llepafils i una mica nyicris.

L’estada a cal Peretó de Sant Ramon constituiria una veritable immersió en el món rural, reconeix el professor d’història, documentat articulista de premsa i tertulià radiofònic i televisiu d’opinions raonades i sovint irrebatibles, que hi acostuma a tocar força. Pere Casan Farran, el padrí, era un agricultor cultivat (mai millor dit) que, havent sigut alcalde en 1936, havia aconseguit salvar de les flames faistes el convent mercedari local, circumstància que no li estalviaria després de la guerra una temporada a la presó per roig. Justament en el referit recinte monacal estava situada l’escola on el petit Culla assistiria a la classe, única, amb alumnes de tots els cursos, del senyor Gené, un excel·lent pedagog que els esperonava a llegir deixant-los emportar els llibres a casa.

. En aquella època, reflexiona l’autor, era extrema la distància física (quatre hores amb tren de fum fins a Cervera, després cotxe de línia o taxi fins a Sant Ramon) i sobretot mental entre Barcelona i aquella localitat de la Segarra de 800 habitants, especialment pel que fa a determinades formes de viure. Per començar, el veïnat es regia per l’horari solar i no pas l’oficial. Hi havia també la qüestió de l’accent i d’un munt de dialectalismes ponentins que l’hoste es va haver d’aprendre.

La majoria dels seus nous amics de la mateixa edat no havien anat mai a cap ciutat, no coneixien el metro ni havien vist unes escales mecàniques. Les vivències urbanes i la manera de parlar del foraster el van convertir en “el rei de la festa”, una mena de mascota de canalla i adults. .

Transcorregudes quasi sis dècades, Culla afirma conservar un bon record de l’experiència, en particular de la llibertat de poder córrer pels afores, de les migdiades a la palla tèbia, del contacte amb els animals domèstics, dels passeigs amb carro, dels descensos al celler fresc per reomplir el porró, del cant de caramelles per Pasqua, de la festa major a l’envelat, dels berenars campestres, del gust dels ametllons...