Fum de records

V

iure és, en efecte, crear futurs records, tal com vaig llegir de jove en una novel·la de l’argentí Ernesto Sabato. El túnel, crec que era. Però sabent fatalment, tot i no tenir-ho gaire en compte, per tal de poder portar una existència amb un mínim de sentit, que els fragments de memòria elaborats per cadascú i acumulats de forma selectiva, perquè sinó no ens cabrien a la clepsa, són tard o d’hora material perible, condemnat a desaparèixer amb nosaltres o com a màxim amb aquells amb qui hem intentat compartir-los, de paraula o per escrit, si es dona el cas.

Què retindrem d’aquí a un any, deu o vint, d’aquesta pandèmia? Reviso articles meus de fa disset o divuit mesos, quan això començava i encara no sabíem cap on es podia decantar, redactats una mica amb la pretensió que semblessin notes d’un dietari, i em faig creus de com sensacions aleshores tan vives ja s’han anat diluint. Invoquem el temps per guarir o pal·liar desgràcies. Íntimes o col·lectives, el pas dels dies n’esborra o almenys difumina el rastre mental.

Per sort. Ahir commemoràvem el vintè aniversari de l’11-S a Nova York. Dos enormes gratacels bessons rebent impactes brutals, fumejant, desplomant-se, davant la mirada aterrida del món.

Mai no s’havia vist res de semblant, igual que mai les generacions actuals podien arribar a imaginar-se patint una plaga vírica planetària. Tampoc aleshores ens crèiem capaços de superar una experiència tan traumàtica, ni que fos només visual. La imatge moderna de l’infern.

Però bé que hem aconseguit de deixar-la enrere. Ja no colpeix tant, transcorregudes dues dècades. .

A TV3 titulaven un reportatge especial apel·lant a la memòria particular dels espectadors: Recordes on eres? La majoria segur que sí. En el meu cas, a l’aeroport de Catània, a punt d’embarcar amb la família, mitja hora abans que tanquessin el trànsit aeri continental. No cal dir que no les tenia totes.

També recordo que, a la cua per pujar a l’avió, un paio de mitjana edat –i de l’edat mitjana– proclamava en veu alta que l’atemptat era obra dels mateixos americans. Si encara viu, deu ser un d’aquells abonats a qualsevol teoria de la conspiració que ara es resisteixen a vacunar-se, al·legant que la Covid l’han escampat les empreses farmacèutiques per fer negoci o governs totalitaris per tenir-nos més controlats. I és que hi ha coses per a les quals el temps no passa.