A les xeringues, ciutadans

Estrasburg, 24 d’abril del 1792. Fa quatre dies que la França revolucionària ha declarat la guerra a austríacs i prussians. L’alcalde de la ciutat alsaciana convida a sopar un grup d’oficials de la guarnició local, entre els quals el capità d’enginyers Rouget de Lisle, autor de poemes, assaigs i una traducció de Macbeth, a banda d’algunes cançons, a qui demana de compondre un himne patriòtic per encoratjar les tropes.

Aquella mateixa nit –se suposa que, entre plat i plat, el militar lletraferit i solfaferit no devia abusar del riesling–, enllesteix un Cant de guerra per a l’exèrcit del Rin, tan ben acollit d’immediat que, just tres mesos després, els soldats ja desfilen per París marcant el pas al ritme del nou càntic: “Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé...” Com que un bon contingent procedia de Marsella, serà conegut com La Marseillese.

Declarada el 1795 himne oficial francès, restarà prohibida durant l’Imperi, la Restauració i l’ocupació nazi. De manera que quan l’entonen els clients del cafè de Rick, a l’emotiva escena de Casablanca, és tan il·legal com aquí Els Segadors a la mateixa època. De fet, a Catalunya, fins a la Segona República sempre havia estat en boca dels esquerrans, malgrat el to bel·licós –“Aux armes, citoyens”– de la lletra: Napoleó havia dit que “aquesta música ens estalviarà molts canons”.

La darrera vegada que vaig sentir-la cantar va ser a principis d’agost, precisament al mateix lloc on devia sonar per primer cop: la plaça Kléber, davant de la mairie d’Estrasburg. Però no eren revolucionaris sinó negacionistes de la Covid. Milers de refractaris il·luminats, en una estranya coalició d’extrema dreta i extrema esquerra –els populismes es toquen–, expressant sorollosament, dissabte rere dissabte, amb una tossuda vehemència digna de millor causa, el dret a rebutjar vacunes i altres, segons ells, imposicions polítiques dictatorials, en nom de la salut pública.

El cas és que la seva presència per a mi sorprenentment multitudinària impedia la circulació rodada pel centre urbà i ens va obligar a deixar el cotxe lluny de l’hotel i caminar vint minuts arrossegant les maletes –a sobre, plovia–, havent de travessar pel mig l’atapeïda concentració de manifestants sense mascareta i de virus desbridats, exultants de tantes víctimes propícies a l’abast. Un dia de glòria, bien sûr!