L'arruga és bona

Prop de la casa d’Erfurt on, tal com informa una placa a la façana, van conviure del 1678 al 1690 la família de Johann Sebastian Bach, músics i organistes a la capital de la Turíngia durant 250 anys, i la de Wohnung Johann Pachelbel, el del cèlebre cànon, descobrim un restaurant català. Es diu Estima i la carta exposada a l’exterior proposa especialitats gastronòmiques del nostre país.

Com que és l’hora de dinar, segons paràmetres germànics, entre dotze i dues del migdia, ens tempta entrar-hi (prèvia exhibició del codi QR justificatiu d’estar vacunats), per allò de la nostàlgia palatal o estomacal, però potser encara no fa prou que som fora de la dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya d’enyorança es mor (més d’enyorança, en tot cas, que no de gana, a Alemanya, on tot el dia estan menjant), de manera que decidim passar de llarg, a la recerca d’un biergarten o jardí cerveser en què degustar algun plat autòcton com la típica rostbratwurst thüringer, una salsitxa més comprimida i gustosa que la d’altres lands, semblant a la nostra llonganissa, acompanyada de xucrut o kartoffelsalat, que ens ajudarà a tirar avall una gerra de mig litre de cervesa local, rossa o negra, les dues excel·lents.

Millor això, vull dir més adequat, que no una pizza o espaguetis, per exemple, per més que la ciutat estigui plena de pizzeries, els propietaris de les quals no semblen haver-se esforçat gaire al moment d’escollir-ne el nom. Davant de la pizzeria Fellini, a la plaça de l’antic mercat del peix, veiem la pizzeria Pavarotti. La vigília ens havia escandalitzat a Eisenach –autèntic sacrilegi, a la vila natal de Bach– una pizzeria Maradona. A Nuremberg ens esperava una pizzeria Travolta. I no ens haurien sorprès una pizzeria Mastroiani, una Al Pacino, una Celentano, una Maldini.

Tot amb tot, hem fet una ullada a la carta del referit Estima by catalana, denominació completa de la nostra ambaixada culinària al número 3 de l’Allerheiligenstrasse. Alternant amb escudella, bacallà a la llauna, pollastre empanat o mandonguilles, algunes sorpreses com gaspatxo i patata arrugada, la primera relativa, la segona que em costa més d’assimilar, perquè tenia entès que les papas arrugás, tan saboroses amb mojo picón, són pròpies de les Canàries. En fi, no ve d’un pam... ni de 2.500 quilòmetres (la falta de rigor inherent a un cert turisme).