La vida continua

Oriol Pi de Cabanyes revela haver aprofitat la recent “època de reclusió forçosa”, pel que sembla fecunda en produccions literàries (ja en comencem a veure els fruits, no tots saborosos), per escriure Estels que encara fan llum, galeria d’escriptors, intel·lectuals i artistes que ha conegut en persona. En transcric una reflexió preliminar, que comparteixo: “La situació ens ha posat com entre parèntesis i a tots se’ns ha obligat poc o molt a tenir l’experiència del buit, quan la normalitat s’atura i sentim com s’acaba un món i un altre que encara no coneixem ja comença. La vida continua, però.

I si tenim la sort que ens agrada llegir, que ja és una sort immensa, sabem que podem mantenir diàlegs profitosos amb creadors que no només ens fan companyia, sinó que ens eixamplen la consciència que som vius.” La pandèmia ens ha fet valorar encara més la cultura, aquella “font que sempre raja”. I potser fins i tot retornar als clàssics, que “continuen dient-nos coses que ens serveixen per alimentar-nos l’esperança que, més enllà de nosaltres, hi ha alguna mena d’eternitat”. Tant de bo, però a mi particularment tot això ha deixat bastant d’amoïnar-me.

Entre la trentena de perfils esbossats, m’ha sorprès –en positiu– un aspecte concret de l’erudit jesuïta Miquel Batllori, amb qui vaig poder compartir estovalles aquí a Lleida, ja octogenari. Aquell vespre, va fer anar de bòlit els cambrers de l’hotel NH, buscant margarina vegetal, en comptes de mantega, per untar unes torrades que, acompanyant uns tallets de formatge, constituïen tot el seu menú. Doncs resulta que pel llibre m’assabento que, tot i ser tan frugal a taula i vetllar tant per la seva salut, el pare Batllori era un gran consumidor de cafè i havans.

Fill de mare cubana, cada dos mesos es feia enviar des de l’illa caribenya dues capses de Partagás. Se’n fumava tres al dia, després d’esmorzar, de dinar i de sopar. Al capítol següent se’ns presenta Pepín Bello, l’amic de joventut de Lorca i Dalí. Als 94 anys no duia ulleres ni bastó, a pesar de tota una vida menjant i bevent sense mirar prim, i de dormir poc, potser perquè no havia fet mai allò que segons el padrí modernista de l’autor més desgasta un home: treballar i casar-se. I es pregunta si no tenia raó Oscar Wilde quan afirmava que la diferència entre el casat i el solter és que el casat té passat i el solter té futur.