Llàgrimes de rosada

Al festival InterFado celebrat gràcies a la beneïda obstinació de Carolina Blàvia, que en el concert de comiat va pujar a l’escenari per cantar –divinament– amb el grup Fado Em Trio l’emotiu Nem as paredes confesso, un dels meus cent fados preferits, enguany ja sense límits de capacitat a la sala, si bé encara amb mascareta (t’ha d’agradar molt el que sents per suportar tanta estona la boca tapada), vam poder escoltar instruments insòlits en una classe de música que cada cop és abordada de forma més heterodoxa, tenint en compte que sempre s’havia acompanyat només amb una guitarra portuguesa i una altra mal dita espanyola, que ells anomenen viola. La llista d’heretgies instrumentals: contrabaix, violoncel, trompeta, flauta, piano elèctric, bateria, bongos, vibràfon i un estrany aparell de percussió amb plats xinesos, campanetes, esquelles i testos de terrissa dels de plantar-hi flors.. Fins i tot xiulets.

Un fadista xiulant! Si Alfredo Marceneiro aixequés el cap.. Ara, he d’admetre que la majoria d’aquests experiments sonaven prou “bem”. Per unes paraules d’homenatge, el primer dia, de Raul Marques, m’assabento d’una notícia que em trasbalsa i que no entenc com no havia conegut pels mitjans: la mort recent de l’admiradíssim Carlos do Carmo, als 81 anys, d’un aneurisma.

La gran veu masculina del gènere, fill de la llegendària Lucília do Carmo, que ens haurà llegat peces tan memorables com Fado do Campo Grande, Partir é morrer um pouco o Un homem na cidade, acostumava a escollir lletres força inspirades, sovint versos dels poetes principals del seu país. Casualment, l’endemà, Anna Roque ens regalava una versió delicadíssima d’un dels seus èxits, Duas lagrimas de orvalho, que resumeixo en català: Dues llàgrimes de rosada em van caure a les mans, quan t’acariciava el rostre. Pobre de mi, ni serveixo per consolar-te.

No em dius per què plores, però no cal, ja ho endevino. Els amants infeliços haurien de ser valents i canviar de camí. Per amor donem cos i ànima, però quan la vida s’acaba l’amor esdevé nostàlgia i la vida ja no és res. Si encara hi ets a temps, recula i emmordassa el cor, mata el passat i somriu. Si ja no hi ets, continua. És el que em va dir ma mare, al veure’m plorar per tu. (Això mateix, ja enyorat Carlos: deixar-ho córrer abans que la boira matinal converteixi les llàgrimes de rosada en llàgrimes de gebre).