Gust de llimona

Disculpin la insistència, però és que voldria desfer un malentès. Bé, un malentès parcial. Per sort no del tot, ja que en el fons m’agrada que sigui així, com més va més conservador, igual en l’art que en la gastronomia, per no entrar ara en terrenys relliscosos.

Deu ser cosa de l’edat. El cas és que vaig convidar un amic a alguna de les sessions d’un InterFado sense els problemes de l’edició anterior per la Covid i la resposta va ser “massa trist”. Dansaire virtuós com és de cúmbies, bachatas i altres ballarugues de saló o envelat, el seu esquelet i el seu cap demanen ritmes més eixorivits.

Ho entenc, és clar, però tot just els protagonistes del festival d’enguany hauran desmentit l’estereotip d’un gènere tradicional ancorat en l’ombrívol fatalisme que es reflecteix tant en tonades monocords i lletres planyívoles com a les cares circumspectes, els vestits foscos i posats hieràtics, quasi inexpressius, de guitarristes i cantants. Si ja ni les fadistes porten xal.. En conjunt, diria que la major part dels temes interpretats al llarg de les tres actuacions podríem considerar-los “marxosos”, de cadència més ràpida que no lenta.

Ja he insinuat abans que fins i tot massa, pel meu gust potser sí que antiquat. Sincerament: per a mi el millor fado és el que em fa plorar. De manera que al concert inaugural, Raul Marques, cofat amb un barretet rodó (el crític musical Javier de Castro, que en sap un niu, em va dir que el seguia d’aventures anteriors en el món de la salsa i el rock), ens va oferir per començar l’animada cançoneta popular A Rosinha dos limôes, que jo coneixia per la versió discogràfica canònica de Max als anys cinquanta i les modernes de Katia Guerreiro, António Zambujo i Marco Rodrigues (si n’han de triar només una per buscar-la a YouTube, els recomano aquesta última: m’agrairan el consell).

Simple i deliciosa, tractaré de sintetitzar-la: quan ella passa, cenyida i plena de gràcia, amb aire de broma i mirada fetillera, va cada dia més bonica, lluint el vestit dels diumenges. Camina lleugera, alegre i coqueta, rient de tot i de res, sembrant il·lusions pel carrer, cap a vendre llimones a la plaça, i per això li diuen la Roseta de les llimones. Quan passa vora la meva finestra, els ulls se me’n van darrere seu i de vegades em somriu.

Aleshores penso que qualsevol dia aniré a comprar llimones i després “caso com ela”.