Micció impossible

Per aquí a Lleida, més que no la reobertura dels locals d’oci nocturn, tot i l’exigència de mostrar el certificat de vacunació per accedir-hi, mantenint a dins la mascareta posada –ballar amb la cara mig oculta, així potser sí que m’hauria atrevit a saltar a la pista gran del Big Ben–, és el fred d’aquestes dates que haurà provocat la disminució dràstica de botellons o botellots o botellades o com sigui que hàgim de designar en català aquestes concentracions massives juvenils a l’aire lliure per xumar a morro líquids espirituosos de la botella en qüestió, enduta de casa o comprada en un súper, i fer veure que t’ho estàs passant tan i tan bé. Per contra, en municipis litorals de clima més benigne, aquest fenomen social, no pas endegat però sí que incrementat arran de la pandèmia, segueix i em temo que seguirà aplegant multituds de rebels sense causa –o amb una causa merament recreativa i alcohòlica– que es creuen amb el dret de poder-se saltar totes les ordenances, perquè, tal com no paren de justificar-se, el coronavirus els ha robat quasi dos anys de la seva vida. Només a ells? Oi tant, quin drama, tant de temps sense poder anar a les discoteques.

I ara que ho podrien fer, molts s’estimen més continuar divertint-se –és un dir– en una plaça, una platja o algun polígon industrial (almenys en els dos darrers supòsits, no destorben el son de cap veí). Aquests profans aplecs noctàmbuls, si no permesos, consentits de facto, per la prudència de les forces de l’ordre a l’hora d’enfrontar-se als nombrosos congregats amb un grau etílic per càpita considerable, originen diversos problemes de convivència, sobretot soroll i brutícia, a part dels pròpiament sanitaris, pel perill d’extensió del contagi que propicien. Un dels costums més deplorables que han adquirit molts dels assistents és el d’orinar al carrer, en parets, portals, rodes de cotxe o contenidors (si no s’hi pixen, els cremen). Claudio Magris dedicava el 2008 un article, recollit al llibret Instantànies, a aquesta conducta, que atribuïa a quatre causes: incivisme transgressor, desaparició dels urinaris públics, insuficiència d’efectius policials i consum creixent de cervesa, beguda diürètica amb una relació temporal curta entre admissió i emissió, confirmada per aquell anglès que solia preguntar-se si era més intens el plaer de beure-la que no el d’expulsar-la.