Llàgrimes al curri

Ja hi tornem a ser. De nou, la cançó de Raimon: “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar.” Encara ha de durar gaire, el malson? Una sisena onada pandèmica –la setena al Segrià, això sembla un mar encrespat–, coincidint amb l’aparició de l’enèsima variant del virus, l’òmicron, que a aquest pas no quedaran lletres a l’alfabet grec per batejar tantes mutacions. Malgrat la cautela de la comunitat científica i les autoritats, s’ha estès un cert pànic. Alguns països tanquen fronteres, d’altres augmenten les restriccions. Hi ha gent que, per si de cas, corre cap als supermercats per tornar a omplir el rebost. Jo encara el tinc ple del primer confinament. Com gairebé tothom, aquell març infaust del 2020 vaig acumular a casa aliments bàsics com llegums, conserves, pasta i arròs. Mitja dotzena de paquets d’arròs, jo que quasi no me’n faig mai. Tampoc, a l’hora de la veritat, durant la reclusió domiciliària. Com que visc sol i cuinar només per a mi ho trobo una mica absurd, a part de trist, no encenc gaire els fogons. Sóc més de microones. I sovint dono gràcies a lord John Montagu, comte de Sandwich, per haver inventat l’entrepà. Reconec que en aquesta actitud, tan criticable com vulguin, pot haver-hi influït un trauma psicològic juvenil. Bé, el més probable és que es tracti d’una simple excusa. El cas és que, mentre vivia a Barcelona en un pis d’estudiants, acostumava a preparar-me plats calents. En ocasions també per a algun convidat. O convidada. Una vegada li vaig gratinar uns macarrons a la poeta Maria-Mercè Marçal, companya del PSAN. Però això es va acabar de sobte, un vespre amarg. Havia de venir a sopar la noia amb qui aleshores festejava, des de feia tres anys. Estava daurant en una olla uns tallets de porro amb oli calent per a l’arròs al curri amb pollastre que em sortia bastant bé –una recepta fàcil, no es pensin, tot i l’exotisme del plat– quan em va trucar per dir-me que no l’esperés. Ni aquell vespre ni mai. Se n’anava a sopar –i festejar– amb un altre. Al tornar a la cuina, plorós, els porros s’havien cremat. Vaig llençar els ingredients a la brossa i no ho he intentat més. Ara veig afilerats a la lleixa tots aquells quilos d’arròs bomba a punt de caducar i em dic que qualsevol dia igual compro un pot de curri en pols per si m’hi animo de nou, després de tant temps. I aquest cop sé que m’ho menjaré acompanyat.