Sempre present

Al meu exemplar de Joan Culleré i Ibars (1916-1995), la llibertat per maleta, Ferran Dalmau hi escriu la dedicatòria següent: “Que sapiguem fer-nos dignes del seu mestratge.” L’autor d’una biografia tan rodona, editada per Pagès en plena pandèmia, em posa el llistó massa alt. No soc, ni seré mai, digne de l’exemple d’aquell catalanista de pedra picada amb qui vaig tenir la sort de compartir militància al Front Nacional de Catalunya i a Nacionalistes d’Esquerra, a partir del 1975. En aquells dies que semblen tan remots, als meus 16 anys el veia ja un home madur, quasi vell, veterà de mil batalles a la guerra i, després d’un llarg exili ple de penalitats i privacions, de la lluita clandestina contra la dictadura que tot just començàvem a deixar enrere –o això volíem creure, il·lusos– i a favor de la democràcia en aquest país, equivalent per nosaltres a la seva independència, que li conferien una aurèola de credibilitat i prestigi entre els de la nostra corda aleshores i encara per molt temps força minoritària: pocs i mal avinguts (ara som molts però les desavinences continuen). M’esgarrifa pensar que tenia la mateixa edat que jo tinc ara. Dues anècdotes referides al llibre revelen de quina pasta especial estava fet aquell rebel que tots respectàvem per una abnegada trajectòria combativa i estimàvem per la discreta bonhomia, sempre al servei de la causa i de tothom que requerís un cop de mà. En 1936, podent anar al front d’Aragó com a oficial de la columna Macià-Companys, igual que la resta de dirigents de Joventut Republicana de Lleida, va decidir rebutjar qualsevol privilegi i acudir com a soldat ras a la destinació que li tocava.

Aniria a parar a Albacete, un dels pocs catalans de la brigada, on li feien el buit per negar-se a emprar el castellà i respondre “present” en comptes de “presente”, quan a la nit passaven llista. La segona, ja reclòs al camp de concentració d’Adge, havent travessat la frontera després de la derrota, tot i patir fred i gana va promoure una subscripció popular per oferir un donatiu al també expatriat Pompeu Fabra, de qui li constaven certes dificultats econòmiques. Amb els diners recollits, li va enviar un gir postal sense remitent, temorós que el mestre rebutgés l’ajut en cas d’intuir que procedia d’algú que encara les passava més magres. Malgrat la seva talla menuda, Joan Culleré era el més gran.