Sense barreres

Una escapada exprés a Galícia, abans que no ens tornin a restringir els moviments pel nou rebrot coronavíric, em permet gaudir per primer cop a la vida, que ja comença a ser dilatada, de la gloriosa sensació (tan gloriosa com el pòrtic de la Glòria a la catedral compostel·lana) de circular per segons quina autopista sense haver de passar per caixa, que pel cas és com dir per l’arc del triomf de color crema amb el rètol Peatge-peaje-toll. D’ençà de la hissada de barreres del setembre en alguns trams de quatre carrils, encara no havia tingut l’ocasió d’experimentar una tal consciència de llibertat i estalvi. Però no pas en tot el trajecte: de Burgos a Saragossa, per l’AP-1 i l’AP-68, ningú no em va perdonar els 22 euros de rigor.

Uns 300 quilòmetres, a raó de 13,6 cèntims. I mira que s’escolen aviat, mil metres, quan vas a 130 per hora. Bé, a 120, que no se sap mai si això ho llegirà algú de Trànsit.

Quasi tan car com, darrerament, l’electricitat. Hauria preferit gastar-me’ls en un dinar. O en un llibre, és clar.

Ara, de la capital aragonesa fins a Alfés, de franc. Sí, gratis et amore (és un escriure, perquè les concessionàries no han demostrat mai estimar-nos gaire). Amb anterioritat a la supressió dels moderns burots o drets de pas, solia abandonar l’AP-2 a Fraga i continuava per la desdoblada N-II, malgrat el calvari de clots i pedaços a l’asfalt, i les rècules de camions, a fi d’estalviar-me un parell d’euros.

Com que visc a la part alta de Lleida, més ràpidament accessible per aquella via, la maniobra quedava justificada i cap acompanyant em podia recriminar la connatural gasiveria garriguenca: els de secà ho portem a la sang. He de confessar que, mentre deixava enrere la sortida d’Alfés, en plena timoneda, just abans de l’àrea de servei on vaig ambientar la meva primera –i penúltima– novel·la, em va sobrevenir la impressió d’estar cometent una il·legalitat, una infracció, potser un pecat, i que un cotxe dels mossos em seguiria amb el pilot encès i la sirena udolant per fer-me arrambar a la cuneta i afluixar la mosca. Estem tan acostumats a pagar, els catalans, i en aquest capítol ha sigut durant tants anys, que quan no cal ens sentim en fals.

En canvi, això no passaria a Madrid, on ja ens van advertir fa temps que no existeix la “cultura del peatge”. Fixa’t que bé.. Jo també hauria volgut ser inculte, en aquesta matèria.