La mort de Venus

Comentant el llibre La divina Florència, de l’amiga Sílvia Colomé, feia constar la meva sorpresa per l’elevat nombre de protagonistes de l’etapa daurada de la ciutat toscana –segles XIV al XVI, coincidint amb l’esplendor renaixentista– desapareguts per causa d’alguna pesta de les que solien assolar Europa de tant en tant. És probable que sigui el cas de Simonetta Vespucci, morta als 23, el 26 d’abril del 1476, tot just el mateix dia, si bé dos anys abans, de la famosa conjura dels Pazzi, que acabaria amb la vida de Giuliano de Medici, germà petit de Lorenzo il Magnifico. Es veu que tots dos n’estaven enamorats, si fa no fa com John i Robert Kennedy de la Marilyn Monroe, però ella hauria preferit no pas el poderós primogènit sinó l’altre, bastant més atractiu: alt, atlètic, bronzejat, cabells negres arrissats i ulls grans, segons l’entusiasta descripció de la Sílvia, que sembla aprovar la tria de Simonetta.

Filla d’un ric mercader genovès, aquella noia espectacular –cutis blanc, llarga cabellera rossa i ondulada, malenconiosos ulls clars, formes d’una sensualitat una mica lànguida però irresistible–, per bé que també intel·ligent, culta i afable, de bona jeia, una autèntica perla, això és ideal per ser pintada emergint d’una ostra, va arribar a Florència als 16 anys, casada ja amb Marco Vespucci, amic dels Medici, que no van tenir gaire en compte l’amistat a l’hora d’empaitar-li la dona, i cosí d’Amerigo Vespucci, el navegant que donaria nom a Amèrica en capir que es tractava d’un nou continent. De seguida es convertiria en la musa de Sandro Botticelli i el seu amor platònic. La va representar en alguns dels seus quadres, com La Primavera, on és la Gràcia central de les tres.

De caràcter apocat i discret, solter a qui no se li va conèixer mai cap aventura sentimental, quan va morir Simonetta no es va refer del cop, a diferència del marit, que es tornaria a casar al cap d’un any, o del mateix Giuliano, que encara tindria temps de fer-li un fill il·legítim a una tal Fioretta: el futur papa Climent VII. No, el pobre Sandro es dedicaria a pintar-la obsessivament. Vuit anys després del seu decés, la ressuscitaria com una jove deessa de còrpora espaterrant a El naixement de Venus.

Com conclou l’autora: “La dama negra la va cridar ben d’hora, però la seva bellesa, gràcies a Botticelli, va esdevenir immortal, i ell, al costat d’ella.”.